La inèrcia és molt traïdora. Ja estava a punt de començar aquest text citant la mala sort que té Solange de ser germana de Beyoncé i que el seu tercer disc, també el millor que ha fet, coincideixi en aquest mateix any amb Lemonade, l’obra magna de Queen B amb aroma de game change (és a dir: disc que canvia i redefineix les normes artístiques del pop mainstream). Ups, ja se m’ha escapat! Sant tornem-hi que no ha estat res: A seat at the table és un disc amb una marcadíssima identitat pròpia. Un disc que sintonitza perfectament amb el signe dels temps i amb una de les paraules de l’any: empoderament. Solange Knowles l’ha ideat com un manifest personalíssim sobre què significa avui ser jove, dona i de raça negra als Estats Units. Un ara i aquí exuberant de l’era post-Obama. I aquestes altes mires, tant temàtiques com artístiques, la situen per primera vegada a la zona alta del pop de consum actual (si parlem de números, ha arribat per primer cop al número 1 al Billboard dels EUA) disputant l’hegemonia de patums que aquest any també l’han feta grossa, com ara Rihanna o Beyoncé (vaja, se m’ha colat altra vegada...).
Des del mateix títol, A seat at the table ens reclama que el tinguem molt en compte. Per què ho hauríem de fer? Doncs perquè des que es comença a despertar amb el soul-jazz sui generis de Rise fins que s’acomiada amb els versos de Master P a Closing: the chosen ones les 21 cançons d’aquest àlbum són una demostració de força creativa, de confiança en un mateix, de classicisme ben entès i d’astúcia musical (que ben ordenat-seqüenciat està tot el disc!). Solange toca tots els gèneres sense que cap se li faci estrany. De vegades, pentina el pop de FM. D’altres mou els malucs amb funk sintètic. I si toca asseure’s a reflexionar i/o deixar caure una llàgrima, doncs para de ballar, que la seva personalitat artística té més d’una cara. Està tan segura del que fa, en l’alegria i en la melangia, i se sent tan poderosa (ho és!) que ens astora i tot. Sort que també ens fascina...
Si, com diu el tòpic, les revolucions comencen per un mateix, aquesta crida a no avergonyir-se i lluitar per una identitat pròpia funciona tan bé en un pla personal (la petita dels Knowles emancipant-se espectacularment) com en el col·lectiu: també és una gran selfie comunitària sobre la riquíssima identitat de la cultura afroamericana actual. Un disc, doncs, on cada cançó podria rematar-se amb dos hashtags: #Blacklivesmatter i #blackmusictoo.
