MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Shakira, ¿aspirant a ‘trap queen’?

‘El Dorado’, nou disc de la cantant de Barranquilla, arrisca acostant-se al públic més jove, però té la síndrome de la ‘mixtape’

Shakira, ¿aspirant a ‘trap queen’? / FIRMA FOTO Zoom

Ara que el Sgt. Pepper’s dels Beatles fa cinquanta anys, el format àlbum plora amb llàgrimes de dolor. D’una banda, ens intenten tornar a colar per enèsima vegada un clàssic de la música que era una obra d’art que s’havia d’escoltar de principi a fi i, de l’altra, cada cop consumim més cançons soltes per internet. Els més joves ni tan sols pensen a fer (o escoltar) discos sencers i publiquen directament clips o mixtapes a la xarxa. El nou disc de Shakira encaixa a la perfecció amb aquest nou paradigma: el disc tal com el coneixíem ja només serà per a fans, col·leccionistes i completistes o per justificar una nova gira. Si no sou fans o col·leccionistes, agafeu les cançons que més us agradin i escolteu-les per separat.

De fet, El Dorado té un grapat de hits, però li falta el fil conductor i la coherència interna que se suposa que ha de donar caràcter a un elapé. Sense anar més lluny, alguns dels temes importants d’ El Dorado ja fa temps (molt) que els coneixíem. La bicicleta, amb Carlos Vives, és de l’estiu passat. Chantaje, amb Maluma, de l’octubre del 2016. La resta del disc està format per temes de pop-rock més o menys convencional, alguna balada i aproximacions al trap i al reggaeton. Les cançons són bones per separat però en conjunt semblen un farciment per aprofitar la tirada de Me enamoré, la cançó que la Shaki dedica a Gerard Piqué.

I sí, el tartamudeig de “me nanananamoré ” té tota la pinta de petar-ho aquest estiu, però la de Barranquilla ha perdut l’oportunitat de fer com Rihanna amb Anti (2016) o Beyoncé amb Lemonade (2016) i aprofitar la seva tirada per marcar-se un treball d’autora que desafiés la tendència actual i de passada reivindicar-se com a artista. I ho hauria pogut aconseguir si en comptes de disparar en múltiples direccions per satisfer les necessitats dels diversos mercats que té arreu del món hagués apostat pel vessant més actual dels temes que comparteix amb Maluma i que tampoc desentonen gaire amb el Me enamoré.

Chantaje era una operació arriscada perquè Maluma té fama de fer lletres masclistes, però la cançó és un hit incontestable. A més, Shakira Isabel Mebarak Ripoll l’hi deixa ben clar: “ Yo no soy de ti ni de nadie ”. L’altra que fa amb el jove cantant de Medellín es diu Trap i obre una porta interessant (la veurem col·laborar amb Yung Beef en un futur pròxim?) i, en una línia similar hi ha el reaggeton Perro fiel, que canta amb Nicky Jam. La resta del disc, però, aposta per una varietat que despista una mica: When a woman i Coconut tree apunten clarament al mercat de pop-rock nord-americà, Comme moi, amb Black M., al francòfon, les balades Nada -una mica a l’estil Cranberries- i Toneladas, al públic més classicot, i Amarillo és un bon tema de pop-rock convencional en castellà que inclou un tímid “T’estimo” en català que arriba temps després d’adaptar el Boig per tu de Sau (apuntant també al mercat català?)

El pop llatí, malgrat ser objecte de prejudicis, burles i mofes constants (i potser precisament per això) està vivint un gran moment i els seus ritmes infecciosos s’estan inoculant sense parar a la música urbana que es fa arreu del món. Shakira, com una de les veus més poderoses del gènere, té ara l’oportunitat de situar-se a l’avantguarda d’aquest impuls. Amb El Dorado només ho aconsegueix a mitges, però el primer pas ja l’ha fet.