MÚSICA
POL GÓMEZ

Sexe, drogues i música clàssica

L’oboista Blair Tindall va adaptar la famosa frase associada al rock’n’roll per al subtítol del seu llibre de memòries, ara convertit en la sèrie ‘Mozart in the jungle’, un èxit televisiu que ens recorda que la música clàssica no ha deixat mai de molar. Si encara no us hi heu enganxat, ara és el moment

Saffron Burrows és la violoncelista Cynthia Taylor a 'Mozart in the jungle'. / MOVISTAR+ Zoom

Quan el gener passat la sèrie Mozart in the jungle va obtenir dos Globus d’Or -el premi a la millor comèdia de l’any i el de millor actor per a Gael García Bernal-, una de les lectures d’aquell èxit va ser que la música clàssica, durant temps apartada de l’imaginari pop, tornava a ser una cosa que molava. Mozart in the jungle, una història inspirada de manera informal en el llibre de memòries -subtitulat encertadament Sexe, drogues i música clàssica - de Blair Tindall, que va ser oboista a la Filharmònica de Nova York, tracta sobre el dia a dia d’una orquestra simfònica de Nova York i, en certa mesura, dóna un toc amable i hipster al que, en general, s’acostuma a veure com un món estirat de gent envellida, elegant i rica. Aquí els personatges es droguen, fan l’amor, senten la música com el combustible inevitable d’una vida estimulant i divertida, i el seu efecte ha sigut immediat: molta gent jove ha volgut conèixer més de prop la música clàssica, explorar-ne els racons desconeguts per treure’n un plaer moltes vegades amagat.

Un efecte semblant el trobem en el celebrat llibre de memòries de James Rhodes, Instrumental (Blackie Books, 2015), tot un fenomen de vendes que, enmig de confessions sobre intents de suïcidi i abusos sexuals, també toca el tema de per què s’ha de separar la música clàssica de qualsevol altra. A Rhodes, pianista professional, el fastigueja que es tractin Schubert, Bach o Rakhmàninov com peces de museu en comptes de com a autors de plaers sublims. Denuncia que l’establishment de la música clàssica ha fet tot el possible per foragitar dels auditoris un públic heterodox, jove o neòfit amb rituals excloents i avorrits. Per trobar un espai més inclusiu ell ha hagut de construir-se un circuit propi, tocant en sales no contaminades de classisme -el juny ho farà al festival Sónar-, fent pedagogia d’una música que vol tocar només amb l’ajut d’una breu xerrada explicativa abans de concentrar-se en el piano i permetent que la gent vingui vestida de casa com vulgui, que begui cervesa, que aplaudeixi quan li surti del cor.

Tot això ho fa sense adulterar cap de les composicions que interpreta. Perquè a algú que no ha escoltat mai Wagner li agradi Wagner només cal explicar-l’hi, no tocar-lo com l’orquestra de Luis Cobos. De vegades sembla que per portar la música clàssica a un públic ampli cal inventar-se una boy band de tenors -els horripilants Il Divo-, o promocionar atraccions de circ com 2Cellos fent versions de Metallica, o ajuntar Plácido Domingo amb Bertín Osborne -aigua i oli- al camp del Real Madrid. Rhodes ho fa explicant qui era Mozart, o Brahms, per què les seves vides i obres encara ens inspiren, argumentant per què encara són els nostres contemporanis. A poc a poc, molta gent està perdent la por a un tipus de música que havia renunciat a explorar pels rigorosos esquemes culturals. A força de pedagogia, ja hi ha qui s’anima a ampliar la seva dieta musical afegint simfonies i òperes al menú, tant com plat fort com en forma de postres exquisides.

Afortunadament, estem en un moment en què personatges com James Rhodes ja no són excepcions. La música clàssica va tenir grans divulgadors en els seus anys més robustos dins l’ecosistema cultural, quan els llibres d’Aaron Copland -Com escoltar la música, 1955- o les conferències de Leonard Bernstein orientades a la quitxalla esgotaven edicions i obtenien audiències milionàries a la tele, i durant un temps es va tenir la impressió que aquest impuls s’esvaïa. Però si la música clàssica es tracta amb normalitat i un llenguatge planer, l’interès es multiplica: els programes de televisió conduïts per Ramon Gener - Òpera en texans al canal 33, This is opera a TVE- han convençut un nou públic que no hi ha cap dificultat en Strauss o Verdi i que l’òpera pot ser un refugi emocional per a tota la vida, tan fiable com els millors èxits del soul o les grans obres mestres del jazz.

Obtenir nous afectes per a la música clàssica és un procés lent, però es pot aconseguir. La principal recepta és divulgar amb una dosi intel·ligent de màrqueting, pensada per al nou ecosistema de la comunicació. Però la música clàssica fa segles que en sap, d’això. L’ star system tal com el coneixem avui no el va inventar Elvis -o qui va manufacturar el producte Elvis-, sinó que es remunta fins al gran moment dels cantants castrats del segle XVIII i les sopranos del segle XIX, que, gràcies al seu domini vocal extraordinari, van ser identificades com a deesses -o sigui, dive, en italià-. Les estrelles de l’òpera i els grans intèrprets també són pop stars : n’hi ha que projecten una imatge cool sense negociar mai la qualitat de les seves actuacions -la mezzo Joyce DiDonato, el pianista Daniil Trifonov i la violinista Janine Jansen, per exemple, sense oblidar les atraccions xineses, Yuja Wang i Lang Lang-, i fins i tot fan servir amb habilitat les xarxes socials. El món de la música clàssica no és un espai extraterrestre: hi ha selfies, tatuatges, canals de YouTube, sex symbols per a tots els gustos -Xavier Sabata, contratenor gai especialitzat en el repertori dramàtic de l’òpera barroca, projecta un carisma simultani entre el col·lectiu de les tietes i el públic bear i el gran tenor del moment, Jonas Kaufmann, és un absolut fenomen de fans que arrossega dones de tota edat i condició-. És un circuit que, si juga bé les seves cartes, pot canalitzar passions desaforades, cap de les quals ens resulten estranyes.

Després d’anys funcionant al marge dels canals de comunicació massius, els teatres, els auditoris i els segells han entès que cal fer bons packagings -un exemple evident serien els del segell Naïve per a la seva integral de les òperes de Vivaldi, més a prop d’una portada de la revista Vogue que d’un artefacte previsible-, o penjar tràilers i vídeos a YouTube, cuidar vestuaris i maquillatges, idear iconografies seductores. Hi ha una part de trampa en tot això: el culte a la joventut pot fer que un segell discogràfic aposti per intèrprets d’atractiu físic, amb bona presència a les portades, abans d’instrumentistes extraordinaris; és part del joc i de vegades pot donar resultats injustos. Però quan tot encaixa -el que dèiem del cas Kaufmann, o uns anys abans amb la soprano russa Anna Netrebko, o exemples de carisma i poder de comunicació insòlits com el de la mezzo Cecilia Bartoli-, la música clàssica reviu i apassiona.

Muhly, Arnalds, Tristano...

Tot i així, el millor màrqueting és el d’una comunicació honesta i natural. No cal convertir la música clàssica en una cosa que no és, si s’és capaç de transmetre-la en tota la seva veritat i poder d’emocionar. També es pot fer que tingui un sentit d’existència que apel·li a un nou públic acostumat a una altra mena d’estímuls. Els compositors joves que més possibilitats tenen de trobar un públic fidel són aquells que s’han format simultàniament en el llenguatge acadèmic i el del pop. Nico Muhly escriu les seves corals i la seva música de cambra sota la influència de Benjamin Britten, però també col·labora amb Björk. I l’islandès Ólafur Arnalds compon alhora cançons en la línia de Radiohead, miniatures impressionistes a piano i techno apte per a les discoteques d’Eivissa amb el projecte Kiasmos: es pot entrar en la seva música ballant-la en un after a l’agost i acabar gaudint-ne mesos més tard en una nit d’octubre, estirat al sofà, amb el piano percudint suaument la paret dels auriculars.

En aquest aspecte, un dels líders d’aquesta revolució modesta que lluita per ampliar l’espai natural de la música clàssica és el pianista Francesco Tristano, que reparteix el seu temps entre el segell Deutsche Grammophon -enregistrant discos en què toca música de Bach, Stravinski o John Cage, amb decisions arriscades- i el circuit paral·lel del techno, publicant maxis de ball i participant en festivals electrònics. Aquesta generació que ronda els 30 ha viscut una realitat diferent: ha crescut estimant alhora la música de ball i les Variacions Goldberg. Per a ells no hi ha cap barrera natural entre un disc interpretat per Glenn Gould i un enregistrament de Prince: tots són genis, tots fan música immensa, tots formen part d’un diàleg poderós. La música clàssica es mereix aquest adjectiu, el de clàssica, perquè en ple 2016 s’ha d’entendre com eterna, present i plena de significat. O sigui, moderna. I és al bell mig de tot aquest discurs on a nosaltres ens agradaria ser.