Radiohead - ‘A moon shaped pool’ (3,5*)

¿Quants discos més de Radiohead serem capaços d’aguantar sense caure en la desesperació? Incapaços d’escriure una cançó alegre, els d’Oxford fa més de vint anys que es mouen en un ventall emocional on no hi ha lloc per a la joia. Si bé ja fa molt temps que van renegar de l’autocompassiva Creep i en comptes de rebolcar-se en la pròpia misèria van buscar fora, al món, les causes d’aquest buit existencial, la seva paleta de colors emocionals continua sense albirar la llum: tristesa, por, estranyesa, desolació... No es pot negar que dominen com ningú els estats d’ànim pessimistes, però després de nou discos es troba a faltar alguna finestra per on es pugui escolar un raig de sol, per fi que sigui, que ens tregui del damunt aquesta sensació de claustrofòbia.

Aparentment, els Radiohead estan cada vegada menys interessats a crear cançons pop o a revolucionar la seva música com havien fet el 1997 amb OK computer i el 2000 amb Kid A. Durant els últims anys, Thom Yorke i companyia semblen més enfocats a treure tot el suc possible als recursos explorats prèviament i amb els quals aconsegueixen un so que s’ha convertit en inconfusible. Si bé l’etern lament de Yorke pot arribar a cansar, és en les textures on cal parar atenció, perquè A moon shaped pool és un disc de detalls, un treball ple d’arranjaments subtils que fan pensar en els minimalistes i en la gèlida espiritualitat d’Arvo Pärt, qui sap si influït per la sensibilitat del seu guitarrista Jonny Greenwood, autor de bandes sonores de films de Paul Thomas Anderson.

El cineasta, de fet, és autor del clip de Daydreaming, un dels dos vídeos de cançons del nou disc que fins ara s’han pogut veure. L’altre, el de Burn the witch, subverteix Trumpton, una popular sèrie d’animació britànica popular als anys 60, i la mescla amb el film de terror de 1973 The wicker man : la bruixa que cremen els vilatans representa les veus que alerten sobre la destrucció del planeta i que els poderosos volen fer callar.

Aquestes són dues de les millors peces d’un disc lent, que evoca l’estat entre el somni i la vigília i que cal abordar amb un ànim adequat per apreciar-ne els arranjaments de corda, per exemple, que, com els paisatges de folk pastoral, prenen protagonisme a l’electrònica més percussiva de discos anteriors com In rainbows (2007) o The king of limbs (2011).