Música
JORDI MARTÍ FABRA

Patxanga! Per què segueix triomfant?

Els creuaments i recreuaments de l’anomenat ‘mestissatge’ neixen amb una funció clara: fer ballar i somiar en un món millor. Dels envelats i la Plateria a Txarango, passant per Manu Chao i la rúmbia vallesana: el gènere més festiu

Patxanga! Per què segueix triomfant? / CRISTINA CALDERER Zoom

Són moltíssims els joves que segueixen els nous grups catalans del no tan nou mestissatge. Ara bé, què vol dir mestissatge? El creuament d’estils i el diàleg entre cultures diferents ha existit sempre, en totes les èpoques i arreu del món. L’han practicat Jordi Savall i Xavier Gugat, per posar dos exemples de músics catalans i universals. Potser seria més adequat parlar de patxanga.

Quina gran paraula! La patxanga pot referir-se a partits informals de futbol on prima el lluïment per damunt del resultat, i també a una música exuberant que té una funcionalitat inequívoca: fer ballar i fer somiar. I com que als joves, en general, els agrada la festa i somiar en un món millor, podríem dir que la patxanga té la clientela assegurada. Txarango ho sintetitzen en nou paraules a la cançó Som foc : “Un món que balla avui és un món millor”.

En realitat, això tampoc no és tan nou. A partir del segle XIX, els joves catalans van començar a ballar i festejar als envelats, aixecats com nous espais de convivència a les festes majors. Aquests dies, un envelat com aquells s’aixeca als Jardinets de Gràcia per commemorar el bicentenari de la festa major de l’antiga vila del Barcelonès. Als anys setanta, també a Barcelona, formacions com la Plateria van començar a dur a nous públics el sabor de les orquestres pretèrites i dels balls de moda que ja havien passat de moda, com el txa-txa-txa o la conga, a més de connectar amb l’escena salsera de la Fania. Aquests són alguns precedents a tenir en compte en la història del ball i la festa, però si haguéssim de buscar d’on beu l’actual revifalla mestissa, potser hauríem de mirar més aviat cap a la patriarcal i venerada figura de Manu Chao.

Amb ell al capdavant, el primer disc de Mano Negra va publicar-se el 1988 i es deia, precisament, Patchanka. Si unes dècades enrere, el 1959, l’Orquesta Sublime de Cuba havia triomfat a tot el Carib amb la cançó Pachanga, una mena de creuament de merengue i son, el que feien els joves de Mano Negra era creuar ecos del punk i sons suburbials del París més maltractat i allunyat de l’alta cultura. Ves per on, aquell disc ja contenia una cançó titulada Indios de Barcelona, de so salvatge i tornada curiosament mestissa: “ Los indios de Barcelona son más indios que los de Arizona ”. Mano Negra va desfer-se i el 1998 el primer disc en solitari de Manu Chao, l’hiperexitós Clandestino, va acabar d’apuntalar les coordenades d’un nou paradigma estètic. Mentre la globalització anava ensenyant les dents, el músic d’arrels gallegues es convertia en mestre del copy/paste i en portaveu de l’altermundisme a base de llenguatge radical, sons calidoscòpics oposats als poderosos i samarretes d’equips que mai no guanyaran un Mundial. Com deia a Lágrimas de oro mentre un locutor transmetia una jugada del Flamengo: “ Tú no tienes la culpa, mi amor, que el mundo sea tan feo ”. Quan al tombant de segle Chao va instal·lar-se a Barcelona, va créixer ràpidament una nova marca: la ciutat combativa, cosmopolita i poliglota que cantaven els grups de l’anomenada escena mestissa. I van proliferar els grups que seguien aquesta estètica. Alguns, com Macaco, s’han mantingut. D’altres, com Amparanoia, han tornat enguany als escenaris per celebrar el vintè aniversari d’un disc emblemàtic: El poder de Machín.

Però, ¿l’anomenat mestissatge, el d’ara i el de fa vint anys, és una música que evoluciona o, al contrari, va repetint estereotips? En bona part repeteix estereotips, tant pel que fa a la música com a les lletres. Hi abunden les difuses consignes altermundistes, prou genèriques perquè puguin ser acceptades per un públic amplíssim. Es continua visitant una vegada i una altra un paisatge estètic de coloraines i utopies, amb un ús recurrent de paraules com felicitat, lluita, optimisme, ara i aquí. Hi ha una cançó d’Hora de Joglar que es titula Soc feliç : el missatge no pot ser més directe. Com fa vint anys, els grups de l’actual onada mestissa canten tornades en castellà, anglès, francès... com més llengües millor. Més d’un i més de dos viatgen arreu del món: La Pegatina, Txarango i Itaca Band, per exemple, han fet gires al Japó (un cartell anunciava l’actuació d’aquests últims amb els lemes “ Resiste! ” i “ Mestizo fiesta party! ”). En general, despleguen un imaginari inspirat en el circ i en el carrer, en els somiadors i els bohemis, en els carros i les carreteres. Almenys a Catalunya, perquè curiosament al País Valencià l’estètica de samarretes negres i el so una mica més endurit d’Obrint Pas ha fet escola.

Musicalment, fan de la varietat virtut. Tot hi cap: merengue, ska, reggae, tex-mex, rumba, piano tumbao, ritmes balcànics, trombons i trompetes... Pinzellades superposades; si funcionen a l’escenari, que és on han de funcionar, endavant. I aquí és on els més crítics assenyalen una paradoxa, perquè una música que suposadament reivindica la diversitat i critica la globalització acaba tendint cap a la uniformització i l’esgotament. Perquè la barreja mai no és al 50%: la balança s’acaba decantant sempre pel cantó més fort i mainstream. Això ha passat també, per exemple, amb les anomenades músiques llatines, tot un univers de sons cada cop més aigualits on conviuen compositors extraordinaris com Juan Luis Guerra al costat de pseudoartistes com Enrique Iglesias.

Els més positius, però, diran que els grups mestissos han actuat com a revulsiu i que han mantingut certa diversitat: Ojos de Brujo va obrir alguns pals del flamenc a nous horitzons, Cheb Balowski va descobrir a molts joves el rock amb arrels magribines, La Pegatina i Muchachito Bombo Infierno han injectat nervi a la rumba urbana, Hora de Joglar connecta amb el swing, Ebri Knight lliga amb el folk de taverna i les Roba Estesa instal·len a l’escenari la lluita contra el masclisme i l’homofòbia. Resumint: els detractors diran que la música mestissa tendeix al tòpic i l’empobriment. Els defensors proclamaran que els seus efectes euforitzants i combatius són inigualables.

Una altra ‘patxanga’ és possible?

Algunes lliçons de Manu Chao i l’anomenat mestissatge les van saber veure i aprofitar a la seva manera grups com Pomada, format per Carles Belda i Helena Casas, que el 1998, el mateix any de Clandestino, van publicar el casset Folklore i poc després van esvalotar el pati català amb un acordió diatònic, una pandereta i dues veus. I Dusminguet, format a la Garriga, que va publicar el seu primer disc, Vafalungo, també el 1998, amb l’acordionista Joan Garriga al capdavant, que posteriorment ha refinat una fórmula de patxanga genuïna amb el grup La Troba Kung-Fú. Garriga i Belda són en bona part els responsables intel·lectuals i materials que hagi pres carta de naturalesa una nova expressió, la rúmbia vallesana (contracció de rumba i de cúmbia ), amb la qual s’identifiquen no pocs grups del Vallès. La rúmbia vallesana reivindica estrelles com Jaume Arnella i el Gato Pérez mentre s’obre a la cúmbia, el merengue, el vallenato, la rumba catalana... i ho sintetitza en grups on acostuma a haver-hi algun acordió diatònic.

També n’hi ha en la nova tradipatxanga del trio Morena, que adapta al català, i amb arranjaments molt destacables, des de grans èxits internacionals del merengue com La bilirrubina fins a I want to break free de Queen. A més del diatònic i les percussions de Blai Casals i del clarinet baix de Manu Sabaté, hi canta Heura Gaya. Sí, exacte, la mateixa noia que fa unes setmanes ocupava la portada del Play brandant orgullosament una gralla. u