Música
Jordi Garrigós

Nuesa reivindicativa

Nascuda a Múrcia i resident a Suècia, Lidia Damunt publica 'Telepatía', el seu cinquè disc en solitari

Nuesa reivindicativa / TORMINA RECORDS Zoom

Hi ha pocs músics amb més de vint anys de carrera de qui puguis assegurar, sense por d'equivocar-te, que mai han fet un pas en fals. En el selecte grup hi ha Lidia Damunt. Educada en l'ètica punk i exponent més brillant del Riot Grrrl espanyol, la murciana és fundadora de Hello Cuca, un grup qualitativament equiparable a Bikini Kill o Huggy Bear, tan respectat a Barcelona com a Olympia i on va acostumar-se a fer gires amb bandes tan influents com The Make-Up. Una vegada tancada aquella època va començar la seva carrera en solitari, i ara presenta el seu cinquè discTelepatía (2016), un àlbum especialment esperat després de La gramola (2014), on versionava intèrprets com Lola Flores, Julieta Venegas o Lydia Mendoza.

Ara que està més habituada a escriure "intensivament", a Telepatía recull els últims anys de la seva vida. Hi combina cançons de fa quatre anys amb altres de pensades a última hora, tot just abans d'entrar a l'estudi, com La caja, un tema explícitament abolicionista: "Este cuerpo está cansado de vivir tan encerrado dentro de esta caja grande que se llama patriarcado", canta Damunt. "Per a mi era important fer una cançó tan pamfletària i volia posicionar-me contra la prostitució. No es pot parlar de llibertat personal quan la majoria de dones ho fan obligades o perquè no han tingut més opcions", explica. Tot i això, a Telepatía hi ha tot el seu imaginari, des del joc enamoradís -Tu teléfono- fins a la vulnerabilitat de Como la miel: "Ara sóc més gran i em sento més forta que quan la vaig escriure, a més la meva dona m'ha obligat a incloure-la al disc, ja que és per a ella", reconeix entre somriures.

"Per a mi era important fer una cançó tan pamfletària i volia posicionar-me contra la prostitució"

Lidia Damunt - Músic

En temps en què les guitarres semblen anar de baixa, Damunt reivindica les sis cordes amb un disc de nuesa quasi extrema, tornant al format de dona orquestra dels seus primers àlbums: "Aquest cop tenia ganes de córrer sola, a l'escenari gaudeixo fent-ho tot -veu, guitarra, percussió, harmònica- jo mateixa". Tot i això, la músic també toca amb un grup (Arre! Arre!) a Suècia, on viu actualment amb la seva parella i els seus fills, una estabilitat que l'ajuda a escriure de segons quins temes: "Em permet parlar del que em dóna la gana sense tallar-me un pèl", diu.

Telepatía l'ha editat amb el seu propi segell, Tormina Records, i haurem d'esperar a principis de l'any vinent per veure-la per terres catalanes. Damunt no és artista de festivals i sí de gires en sala: "Encara són viables si les planifiques bé, tinc un arsenal de bosses i samarretes que em donen quasi tants diners com els discos".