Mishima - ‘Ara i res’

2017

Mishima - ‘Ara i res’

ARTISTA: Mishima

EDITA: Warner

GÈNERE: Pop

Crítica de disc
Borja Duñó Aixerch

No hi ha una sola manera de fer-se gran (ni d’escoltar Mishima)

Surts de casa. Plou. És aquella hora del matí en què et dirigeixes com un autòmat cap a la feina, l’hora del dia en què encara no has tingut l’oportunitat de somriure o encara no te n’has recordat. Però comença a sonar el nou treball de Mishima, Ara i res, i mentre el senzill arpegiat de la guitarra sembla compassar-se amb la pluja, tens David Carabén dient-te a l’orella que “no hi ha una sola manera de saber que plou”. El disc comença suaument, com qui no vol la cosa, i quan entra la base rítmica ja estàs deixant entreveure el mig somriure que et faltava. De mica en mica t’adonaràs que el grup s’ha anat traient de sobre la pesantor del rock i que aquesta nova lleugeresa, l’aire que envolta les cançons, li va la mar de bé.

Ara i res és el vuitè disc d’estudi de Mishima i és quasi un miracle que hagin arribat fins aquí. Perquè ja queden molt lluny els seus inicis en anglès, amb la corresponent fascinació per la música anglosaxona, i també han quedat enrere les produccions de Paco Loco. Amb L’ànsia que cura (2014), el treball anterior, ja es van treure de sobre capes i capes d’estètica indie a les ordres de Peter Deimel, però si aleshores la idea era aconseguir un so més de directe, ara el repte ha sigut posar els arranjaments al servei de les cançons d’una manera que els allunya del rock i els acosta a la chanson moderna o a la manera de fer d’artesans com Stephin Merritt.  

I si la música sona menys pesant, les lletres també resulten més diàfanes. És un treball de clara inspiració literària (el títol és una cita de Vinyoli i Qui més estima és una adaptació d’un poema d’Auden), però res està encriptat. Els textos són de línia clara i estan cantats des d’una serenor que sona fresca, com si ja no fos aquella “ànsia” el que mogués les cançons. Les reflexions en primera persona sobre la vida i el pas del temps semblen fetes des del punt de vista d’algú que ja ha recorregut un bon tros del camí i es permet el luxe d’aturar-se i mirar el panorama amb una tranquil·litat que resulta reconfortant. Encara sorprèn, però, en un grup de pop, que s’assumeixi l’edat adulta com un fet natural –i no com una cosa a amagar– i en aquest disc David Carabén se les empesca per fer-ho amb estil, fins i tot quan es qüestiona el seu ofici: “Dir que componc cançons potser és una excusa, canto per dins com qui parla sol, canto per dins com si estigués boig, fins que algú es decideixi a escoltar-me”, recita a Hasta que lo miras.