Música
JORDI GARRIGÓS

Músics per la independència

Tot i que encara estem lluny del nivell de compromís d’altres països com Escòcia, molts músics catalans han anat perdent la por de dir el que pensen, fent cas omís a possibles boicots a la resta de l’Estat. Repassem els posicionaments que s’han anat produint aquests dies

Músics per la independència / RICARD VILADRICH / GETTY Zoom

El tòpic diu que mai s’ha de barrejar política i esport, encara que sovint és una arma propagandística de primer ordre. Amb la cultura, en canvi, hi ha la creença popular que tothom ha de tenir opinió i l’ha d’expressar sense reserves. Que una jugadora de waterpolo no digui el que pensa és un acte de responsabilitat, que no ho faci un director de teatre, de covardia. Potser amb al·lèrgia a aquesta lupa letal que observa el món de l’art, molts creadors fugen, com poden, de manifestar el que pensen. Subvencions en joc, teatres buits o fins i tot boicots en poden ser les raons.

Tot s’hi val en el món de la política, si no que ho expliquin a Soziedad Alkoholika, que porten més d’un lustre sense poder actuar a Madrid per ordre expressa del govern autonòmic. L’administració Cifuentes posa totes les traves possibles perquè els bascos no puguin tocar a la capital. El motiu? La defensa pública que fa el grup vitorià del col·lectiu de presos polítics bascos. El cantautor Cesk Freixas també va patir fa pocs dies la censura: la secció local del Partit Popular del Pinós (Alacant) va demanar que se suspengués la seva actuació pel simple fet de ser membre de la CUP i, per tant, partidari de la independència de Catalunya. Un altre exemple d’atac, aquest cop cibernètic, és el que va rebre Joan Manuel Serrat, objecte de debat -i insults- a les xarxes per haver expressat les seves reserves davant del procés sobiranista.

Veient els precedents amb què s’han trobat molts músics catalans quan han opinat obertament sobre segons quin tema: ¿surt a compte que els músics s’expressin lliurement? ¿És possible que la seva millor arma sigui, en segons quins casos, el silenci?

Primal Scream, The Jesus and Mary Chain, Belle & Sebastian, The Pastels, Teenage Fanclub i Franz Ferdinand, entre molts d’altres. La plana major del pop escocès no va vacil·lar a defensar tant el vot afirmatiu a la independència d’Escòcia l’any 2014 com el negatiu en el referèndum del Brexit. No ho van fer en entrevistes a mitjans de comunicació on fossin preguntats sobre el tema, sinó que van piular-ho als seus canals oficials sense que ningú els hi demanés. Evidentment, els contextos, si els comparem amb Catalunya, tant per tradició democràtica com pel procés que ha desembocat en el referèndum, són distants, però el cert és que no va semblar que els importessin les conseqüències de la seva proclama. Potser és que ni els passava pel cap tenir cap dels problemes amb què es troben habitualment els artistes a Espanya.

Si ens cenyim a les xarxes socials d’alguns dels grups catalans més populars, el seu posicionament sobre l’1-O és força irregular: Manel (50.000 seguidors) o Mishima (18.000) no han expressat cap opinió com a grup als seus canals oficials, tot i que Guillem Gisbert portava una samarreta del Piuet durant el seu concert de les Festes de la Mercè, i els de David Carabén -independentista confés- van tocar a la concentració improvisada a la rambla de Catalunya del 20-S, a més d’anunciar al seu perfil de Facebook que eren “on havien de ser”. Artistes com Sílvia Pérez Cruz (22.000 fans), Guille Milkyway (20.000) i ja no diguem bandes tan populars com Estopa (quasi un milió de seguidors) no han obert boca a la xarxa, tot i que el cantant de La Casa Azul ha signat el manifest Decidim cultura, a favor del dret a l'autodeterminació. Sí que ho han fet, en canvi, Els Amics de les Arts, amb piulades en què incorporaven el hashtag #votarem, o l’ex El Último de la Fila Quimi Portet, que a quatre dies del referèndum té un perfil més polític que artístic. El seu company de batalles, Manolo García, ha trencat el seu silenci habitual en un comunicat amb un posicionament clar a favor d’escoltar el poble català i rebutjant “amb pena i indignació” el fet de veure un vaixell “ple de policia” a la seva ciutat.

Un músic que mai ha fallat en el seu compromís immutable és Alguer Miquel, cantant de Txarango. El de Sant Joan de les Abadesses ja va ser una de les cares visibles de la campanya Casa Nostra Casa Vostra de suport als refugiats, i ara s’ha involucrat directament en la defensa del referèndum per la independència: “A Txarango tenim la perspectiva que tant si ens posicionem com si no estem fent política. Callar és la demostració implícita que estàs d’acord amb el món que t’envolta”. L’escena en què es mou la banda del Ripollès acostuma a tenir certa consciència política al darrere i Miquel assegura que no ha tingut mai cap problema: “Espanya no és el PP i això ho tenim molt clar. Molta gent té una mirada crítica”, explica sobre possibles conseqüències de la seva acció política. “És evident que els boicots existeixen, a nosaltres no ens contracta cap ajuntament del Partit Popular del País Valencià, però és que dir les coses forma part de la idiosincràsia de Txarango: o dorms o et despertes”.

Un dels grups catalans de més tirada fora de Catalunya és Love of Lesbian, amb un 80% de volum de concerts a la resta d’Espanya. El seu vocalista, Santi Balmes, ha assegurat “per activa i per passiva” que està a favor de la celebració d’un referèndum, “encara que sigui com un toc d’atenció” a Madrid. El de Sant Vicenç dels Horts explica que seria “molt ingenu” pensar que en el cas que, hipotèticament, la banda es posicionés obertament a favor de la independència no els afectaria professionalment: “No hem d’oblidar que els concerts també viuen de subvencions i hi ha zones de l’Estat totalment controlades pel Partit Popular. Si existís la possibilitat de contractar-nos a nosaltres o a un altre grup del nostre estil, que portessin el mateix aforament i que no s’haguessin pronunciat políticament, els contractarien a ells, no en tinc cap dubte”.

Reaccions a la repressió

Catalunya ha hagut de patir una forta onada repressiva perquè alguns músics, sovint no gaire polititzats, donessin un cop de puny sobre la taula. És el cas de Jarabe de Palo i el seu líder, Pau Donés, que va assegurar a les xarxes socials que no entenia “per què no es pot fer el referèndum”. Des de la Nova Cançó, Maria del Mar Bonet ha rebutjat “enèrgicament” l’actitud del govern central les últimes setmanes en el seu perfil de Facebook. La cantant de pop Beth Rodergas no parla per si mateixa, però ha repiulat proclames sobiranistes i per la llibertat d’expressió. El cas més extrem ha sigut el d’Albert Pla, que va escriure un article satíric que molts mitjans de comunicació espanyols van prendre’s al peu de la lletra. El fet que Pla revelés la broma poc després, ja dona una idea del seu pensament real.

A l’altre extrem, Loquillo no ha comentat res respecte al referèndum als seus canals oficials, tot i la seva habitual bel·ligerància amb el sobiranisme. Això sí, va voler deixar per escrit el seu suport a Joan Manuel Serrat i l’escriptor Juan Marsé, que va signar un manifest contrari al dret a decidir. Un altre signant va ser el cantant de rock Miguel Ríos, a qui podríem trobar rèplica en el raper madrileny C. Tangana, que va piular que “confiscar urnes i paperetes és feixisme”.

El cert és que, malgrat que estiguem lluny del nivell de compromís dels grups del Regne Unit, cada vegada s’avança més en aquest sentit. A les passades eleccions locals, Santi García (de No More Lies i un dels productors més prestigiosos d’Espanya) i Pere Agramunt (alma mater de La Brigada) van anar a les llistes de la CUP de Sant Feliu de Guíxols i Vilanova i la Geltrú, respectivament. Encara més notori va ser l’ampli suport a Antonio Baños en els últims comicis autonòmics per part de l’escena indie catalana: un bon grapat de membres de grups (Dr. Calypso, Nueva Vulcano, Joan Colomo, Les Sueques i Els Surfing Sirles, entre molts altres) van signar un manifest de suport al periodista. Sembla, doncs, que cada cop queda menys perquè ningú se sorprengui de veure piulades que demanen el vot per una opció política determinada del seu grup de música preferit. Penseu-hi, seria el més normal del món. I sense por de represàlies, esclar.