Música en campanya

Es treu l’americana. I amb compte, que no s’espantin les tietes, es penja l’elèctrica. La tofa se li manté intacta. Mou el cap com qui manipula àcid, delicat. “Quan es representa la nació s’ha de ser mesurat”, deu pensar, conscient que rere el rascar d’aquesta guitarra empeny tot un país. Carles Puigdemont fa mesos que és president de la Generalitat, però no hi ha discurs d’investidura que pesi tant sobre les espatlles com aquests quatre -quatre i punt- acords. Gerard Quintana, líder de Sopa de Cabra, se’l mira amb preocupació. “És un rocker!”, diu una de les persones assistents a l’efemèride.

¿Hauria sigut massa èpic un duo entre Puigdemont i Lluís Llach (Junts pel Sí)? Ara ho tenen més a mà que mai... O, si no, ¿si Antonio Baños es reconcilia amb la CUP, podria fer parella hardcore amb un altre dels frontmen estrella dels consistoris catalans, Josep Garganté (ex-Manifesto)? S’hi podria afegir David Fernàndez a la guitarra, després del seu projecte Ovidi 3... Però no ens desviem: estem en campanya, i no hi ha res més efectiu que una sortida de to (musical) per fer-se lloc als diaris. Ja sigui tornant a l’adolescència, com va fer Puigdemont amb Camins -tot recordant el seu passat amb els gironins Zènit- o marcant-se un ball com el de Miquel Iceta per les eleccions catalanes de l’any passat amb el Don’t stop me now, de Queen.

Com si no en tinguéssim prou amb els eslògans i les aparicions en premsa, a més hem de suportar escenes musicals de polítics en mans d’assessors incontinents; encara ens sagnen les orelles pels gemecs del saxo de Bill Clinton. El demòcrata fins i tot es va atrevir amb La Macarena per la campanya de les presidencials de l’any 1996. “ Que tu cuerpo es pa’ darle alegría, y cosa buena… ” Un any després es destapava el cas Lewinsky.

Amèrica, Amèrica. El xou etern… Si hi ha un polític que ha fet de la música el seu leitmotiv és Barack Obama. L’actual president dels Estats Units ha guanyat campanyes i, a la vegada, ha col·locat hits Va fer sonar el Yes we can amb força, però també s’ha atrevit amb Coldplay, U2 o The Range. De fet, el seu ús de la música ha propiciat un estudi: El caso de la campaña presidencial de Barack Obama, de la Universitat de Guadalajara (Mèxic). Aquest estudi destaca com la música s’ha convertit en un element de “persuasió i identificació” bàsic, en el terreny polític.

Potser per això l’opositor de Barack Obama del partit republicà, Donald Trump, és qui més enemistats s’ha guanyat fent servir músiques d’altri en campanya. Trump té un costum més enllà de portar un niu d’ocells al cap. Li agrada passejar. Amb seguretat, a banda i banda, les prèvies dels mítings són sagrades. I, de fons, han de sonar cançons èpiques. També té un problema: un dia se li acabaran els grups per a les desfilades. A Ohio va sonar Adele... I la britànica sortia l’endemà prohibint-li fer servir la seva música. Abans ja ho havien fet R.E.M., els Rolling Stones, Neil Young i Steven Tyler (Aerosmith). Aquest últim fins i tot va amenaçar-lo amb els seus advocats després de referir-s’hi públicament amb un contundent “pallasso”.

Però no cal ser un candidat amb idees racistes perquè els músics se’t revoltin… I et denunciïn. I, si no, que l’hi diguin al francès Sarkozy, que va haver de pagar 30.000 euros per utilitzar el tema Kids (abans coneguts com The Management), en campanya a França. El grup va declarar que el partit conservador francès els oferia “un euro” per utilitzar la seva música. Tot molt simbòlic.

La història recent va plena de polítics que fan de músics... Però també de músics que fan de polítics. La paleta és ben àmplia, i abraça totes les ideologies: David Rowntree, bateria de Blur, va provar sort a les primàries del Partit Laborista a Norwich, l’any 2011; Krist Novoselic (Nirvana) va estar a punt de batallar a les primàries del Partit Demòcrata als EUA. Gilberto Gil, per la seva banda, sí que va anar a tot gas -i mai més ben dit- al Brasil. Va ocupar la cartera de Cultura amb el govern de Lula da Silva… I pocs anys després Petrobras -empresa semipública de petroli- finançava les seves gires per Europa. L’empresa ha estat envoltada de polèmica per haver explotat zones reservades del Perú on viu la comunitat murunahua.

Que els músics prohibeixin l’ús de la seva música acostuma a estar associat als partits conservadors. Però també hi ha exemples amb partits progressistes. Ni Sidonie ni Amaral han volgut saber mai res del PSOE. En canvi, la nova política té un altre tipus d’acollida: ¿esquerres, dretes? Amb Podem no se sap ben bé el color de la banderola. Potser per això Joe Crepúsculo no va dubtar a compondre un himne per a Pablo Iglesias. Com si no en tingués prou, Podem va presentar el 19 de juny un disc ( La banda sonora del cambio. Vol. 1

Un capítol a part mereixen aquells que ni tan sols van parar-se a pensar el significat de les cançons abans de fer-les servir: el conservador Ronald Reagan va utilitzar com a propaganda una música d’un altre cantant amb la mà trencada en això de fer himnes, Bruce Springsteen. A Born in the USA, Springsteen reivindicava -amb marcat patriotisme ianqui, això sí- les classes populars; poc a veure amb el missatge militarista de Reagan, responsable de la introducció del dengue a Cuba i protagonista de la guerra de les galàxies amb l’URSS. Anys després, el també republicà John McCain utilitzaria la cançó My hero. Angela Merkel fins i tot va haver de demanar disculpes públiques per fer servir la música del grup de punk Die Toten Hosen a la festa electoral de la Unió Democratacristiana. Van cantar-la a cappella. Sense límits.

Però no cal anar tan lluny per esgarrifar-se: la sorpresa de Macaco quan la seva cançó per als nens de Sant Joan de Déu ( Seguiremos ) va ser utilitzada pel PP va ser majúscula. El Partit Popular també va utilitzar una cançó de Manu Chao -Manu Chao!- el 2008 contra Zapatero: Caí en la trampa.

A ritme... de conflicte

Com deia el militar prussià Carl von Clausewitz, “la guerra és la continuació de la política, per altres mitjans”. L’ús de la música en les campanyes actuals no difereix gaire de com s’ha esperonat les tropes (o els votants) en els principals conflictes del món. Sense anar més lluny, durant la Segona Guerra Mundial Joseph Goebbels va somiar més d’un cop en una cançó composta per Norbert Schultze i interpretada per Lale Andersen: Lili Marleen va ser adoptada per les tropes aliades, i perseguida pel ministre de Propaganda alemany fins a la mort.

La música amansa les feres... Però també les destrueix. A finals del segle XVIII la gaita escocesa va ser prohibida: es considerava una eina bèl·lica, amb els seus tons extrems. A finals del segle XX, però, amb l’evolució i la sofisticació de l’instrumental armamentístic, eren més comunes les ones sonores que els instruments... L’any 1989, per exemple, es va atacar el general panameny No- riega amb eixordadores notes de rock quan estava tancat a l’ambaixada. Música de l’infern.

La musicòloga Suzanne G. Cuzik sosté que la privació del descans per mitjà de la música pot ser un element per desmoralitzar o, fins i tot, per obtenir informació: ex-presos de Guantánamo asseguren que als seus interrogatoris s’ha utilitzat música en bucle de Metallica, Eminem i Christina Aguilera. Es podria dir que veure Puigdemont amb una guitarra és una tortura, però amb aquestes experiències sobre la taula seria passar-se.u