Música
Marta Terrasa

Música aborigen: més enllà del didjeridú

Coneixem Kylie Minogue, Nick Cave, Tame Impala... Però en sabem res de la música 'negra' australiana? Noves generacions d'artistes indígenes reivindiquen la seva identitat cultural combinant modernitat i tradició

Música aborigen: més enllà del didjeridú Zoom

Dissabte, a dos quarts de vuit del vespre, amb 36 graus i la meitat del públic en un estat d’eufòria semietílica, l’escenari Spinning Top del Laneway Festival desplegava una bandera aborigen australiana. Sis ballarins pràcticament nus, coberts amb les tradicionals pintures cerimonials, prenien l’escenari fent sonar didjeridús i percudint bumerangs, cantant en llengües gairebé oblidades. Poc després, el DJ feia rodar els plats, afegint-hi bases de les cançons més populars del hip-hop contemporani, i dos mons aparentment llunyans es tocaven amb la punta dels dits. Enmig d’aquesta barreja, els rapers Briggs i Trials –coneguts com a A.B.Original– saltaven a l’escenari, i el públic, majoritàriament blanc, embogia.

Un dels fets més importants d’aquesta edició del festival Laneway a Sydney no ha sigut que Tame Impala fos el cap de cartell i oferís una actuació de manual i impecable, sinó que un grup d’origen aborigen australià formés part del cartell d’un festival mainstream, cita obligada per a tots els fans de la música i el lloc per descobrir els grups de moda de demà.

Tensió entre les dues Austràlies

La importància d’A.B.Original –fins i tot si no t’agrada la música que fan– ve determinada per dos fets. El primer és la seva procedència indígena, en un país en què encara existeix certa tensió entre l’Austràlia blanca i la negra. On es parla encara de les generacions de fills robats, de qui encarna la figura de l’autèntic australià, de les altes ràtios de crim, atur, alcoholisme de la població negra. Però, per a alguns, no se’n parla prou. Per això A.B.Original firmen lletres esmolades sobre què significa ser negre, versejades sobre bases de hip-hop. No és casualitat que escollissin el títol Reclaim Australia [Recupera Austràlia] com a nom per al seu disc de debut. Aquesta frase l’havia utilitzat primer un grup australià d’extrema dreta que s’oposa a la islamització del continent, però els dos rapers han decidit donar-hi un altre significat. “Qui més pot recuperar Austràlia sinó els aborígens?”, es demanava Trials en una entrevista per a Rolling Stone. La invasió europea és un dels temes recurrents del disc, amb el polèmic single January 26 escollit com una de les cent millors cançons de l’any per la popular emissora de ràdio Triple J.

El segon fet és que, juntament amb altres artistes com Thelma Plum o Black Arm Band, encapçalen la versió més contemporània de la música aborigen o música negra. Són també ambaixadors sonors del seu país, com puguin ser els esmentats Tame Impala o Kylie Minogue. Hip-hop, electrònica, pop… La llista s’estén més enllà dels sons crus del didjeridú que la majoria associem amb la identitat sonora aborigen. De fet, la música indígena compta amb gèneres propis, sorgits de la fusió de les cançons tradicionals tribals amb elements occidentals. Desert rock, indigenous country, saltwater - freshwater music i survival swing en són alguns exemples. De tots ells, l’indigenous country és el més popular.

La música country indígena s’erigeix com un fenomen cap als anys 70, un moment en què alguns artistes negres actuen als nuclis rurals i enregistren la seva música. El country era l’únic que sonava a les ràdios de les granges on la majoria treballaven, per tant, no és casualitat que influenciés aquesta primera generació de músics. Tot i això, hi ha poc material enregistrat a causa de la distància que separava els estudis de gravació de l’outback australià, d’on provenien la majoria d’artistes, i també per la segregació racial. Però hi havia excepcions com Jimmy Little, que va firmar amb Festival Records als anys 50, i va ser el primer artista aborigen que va aconseguir reconeixement a nivell nacional. Però per a la resta, l’exposició als mitjans de comunicació era una altra història. Segons la web especialitzada en cultura aborigen Creative Spirits, s’estima que, fins al 2008, només un 0,14% de música negra sonava a les ràdios comercials. “Tot allò que sonés perillós, que no formés part del sistema i el critiqués obertament, no era considerat radio friendly i el teu disc acabava a la paperera”, assegurava l’artista Kev Carmody l’any 1993, en una entrevista per a l’emissora Deadly Sounds. Aquestes limitacions se superen gràcies a la creació d’estudis de gravació indígenes i una corporació audiovisual específica (Central Australian Aboriginal Media Association), així com la irrupció dels mitjans de comunicació de masses i més tard internet.

Carmody és, precisament, un dels artistes que durant els 80 i 90 es converteix en ídol nacional. La seva actitud bel·ligerant i la música camí del folk i del country rock recorden una espècie de Neil Young a l’australiana. Les seves lletres versen sobre la necessitat de protegir la terra, de recordar els orígens i no deixar-se vèncer. El mateix Kev Carmody i el seu germà formen part de les generacions d’infants aborígens robats. Van ser separats de la seva família i enviats a una escola catòlica, com a part del projecte d’assimilació de la cultura blanca. Un cop finalitza l’escola, però, Carmody torna a la llar familiar, treballa a la granja i continua component música. Firma un contracte discogràfic l’any 87. Per la seva banda, altres artistes com Coloured Stone, The Country Outcasts o Yothu Yindi es converteixen també en sensacions musicals, malgrat la temàtica reivindicativa de les seves lletres i el constant confrontament amb l’Austràlia blanca. Tots ells acaben sent supervendes. Tots els que vulguin explorar una mica més l’herència musical aborigen durant les últimes dècades, trobaran un bon recopilatori a la banda sonora del film Buried country o The best of Koori Classics - Aboriginal country, de Larrikin Records.

Reconciliació?

L’èxit mainstream d’artistes com Yothu Yindi reflecteix un canvi de percepció; no només el públic blanc abraça la cultura aborigen del seu país, sinó que, a més, les discogràfiques i els mitjans de comunicació desdibuixen les fronteres del que consideren apropiat o comercial. Sorgeix una nova i moderna identitat indígena que, mentre defensa l’herència cultural, aposta també per la combinació d’elements del món occidental. El resultat és una expressió artística amb un genoma totalment distint i genuí. El mateix govern australià, en la seva web dedicada a la cultura australiana, reconeix que “la música indígena contemporània ha jugat un paper clau en la negociació i discussió de temes com les generacions robades, les ràtios d’empresonament de la població negra, els drets humans…” En aquesta mateixa línia, el grup mixt Black Arm Band –actualment de gira pels Estats Units– afirma a la seva web que el seu objectiu és: “actuar, promocionar i celebrar la cultura indígena”. “Que eI fet de ser un grup de blancs i negres exemplifiqui la reconciliació, l’entesa, l’esperança i la resistència. Voldríem que al final de cada concert la gent marxés amb una idea més clara de l’essència dels primers australians”.

La música aborigen està íntimament lligada a la tradició, alhora que manté un discurs polític més o menys evident. Tots aquests gèneres i artistes es converteixen en l’eina per despertar consciències, per reclamar atenció sobre fets polítics i socials i, en última instància, haurien de ser el nexe que unifiqui les dues Austràlies. I, com es fa per tocar el didjeridú, per aconseguir-ho, caldrà que tots hi posin les dues galtes i la llengua i exhalin fins a l’últim alè que guarden. Pas a pas, però, de moment el país sembla celebrar el seu passat indígena, protegint i valorant les expressions culturals d’una de les poblacions més antigues i singulars del món.