LLIÇONS D’URBANITAT

Sí a la Movida

Han passat les eleccions i queden a les nostres retines les penes, les alegries... i Quilapayún. Units Podem va optar des del seu fulgurant naixement per recuperar com a banda sonora els cantautors dels anys 70. Des de L’estaca fins a El pueblo unido jamás será vencido, una alenada de cançó protesta s’ha instal·lat en l’espai que vol impugnar el conegut com a règim del 78. Al mateix temps, ha sorgit dins de la crítica musical un corrent d’opinió paral·lel que impugna per sistèmica i capitalista l’anomenada Movida dels anys 80.

Com balles? Com t’arrambes?

La veterana periodista musical Patricia Godes va publicar l’any 2013 Alaska y los Pegamoides. El año en que España se volvió loca. Aquest llibre ha estat un far en la croada contra les caixes de ritmes i els cops de malucs d’aquells anys. Godes ha guiat la nova crítica musical en l’art de la pira inquisitorial de la Movida. Segons aquestes tesis, l’Espanya del primer socialisme necessitava un ingrés ràpid a la modernitat (i a l’OTAN) i va teledirigir una escena hedonista, materialista i sense valors revolucionaris.

Tot això està molt bé. Però jo vaig viure com a adolescent aquells anys i ho vull deixar clar: la Movida molava. La cançó protesta, no. A mi, els grans em van negar el dret humà al ball en la meva infantesa: o tenien discos de rock progressiu o de cantautor. Com balles? Com t’arrambes? Com vas de festeig amb Pegasus, Màquina, Jorge Cafrune o Raimon? On queda l’erotisme, el tonteig o l’ebrietat amb Paco Ibáñez o Jarcha?

Per a nosaltres, l’experiència va ser l’oposada. La música del règim era la cançó protesta. El poder era (és) Ana Belén i allò d’obrir i tancar la muralla.

Voler ser un Bote de Colón era insurgent. Divertir-se era anti-Transició. Érem plenament conscients del parany que significava el règim (vg. La evolución de las costumbres de La Mode). L’escapisme pop es barrejava amb el rock radical basc i amb el punk barceloní i la barreja els impugnava a ells, els del cantautor i el sí a l’OTAN.

Per això, tot jugant-me el coll, dic “sí a la Movida” (no oblidem la barcelonina) i no a l’avorriment encara que vingui per streaming. Enamorats per sempre de la moda juvenil!