Fa tres anys, Max Richter va rebre un encàrrec del coreògraf Wayne McGregor. Fins aquí, res excepcional: ara el gran públic el coneix per la seva recomposició de Les quatre estacions de Vivaldi, però el músic anglès ja fa dues dècades que accepta comandes per a dansa, cinema i televisió, on ha refinat el seu llenguatge a mig camí entre el minimalisme melòdic –sempre ha sigut un deixeble assenyat de Michael Nyman– i les bandes sonores envaïdes per la tendresa. Però aquesta petició de McGregor tenia suc: no només s’estrenaria a la Royal Opera House, sinó que giraria al voltant de la narrativa de Virginia Woolf. Woolf, mestra de la novel·la lírica amb certes escapades cap al fantàstic, li escau, a Richter: a partir de la lectura de Les ones, Orlando i La senyora Dalloway, aquest àlbum recull els quadres d’un ballet que brilla en la superfície –la partitura està plena d’acords impulsius i de melodies amb ganxo–, però sobretot en la flexibilitat de recursos. Richter barreja gran orquestra i textures electròniques, la veu enregistrada de Woolf el 1937 i el recitat de l’actriu Gillian Anderson de la seva carta de suïcidi, calidesa ambiental amb solos tensos, la cirereta d’una de les seves obres més rodones.
