MÚSICA
Cultura Música 21/09/2017

Mariona Aupí, la veu de l’estany

La cantant de Banyoles acaba de publicar el misteriós ‘Le monde’, el primer disc que se sent veritablement seu malgrat que té una llarga carrera discogràfica

Borja Duñó Aixerch
3 min
Mariona Aupí, 
 La veu de l’estany

A la Mariona Aupí li agrada la simbologia de les cartes del tarot. Per això ha titulat el seu nou disc Le monde, el món, com l’última carta dels arcans majors del joc d’endevinació. “Simbolitza la realització a nivell artístic, i també un part difícil”, explica la cantant de Banyoles, que es va donar a conèixer a finals dels 90 com la veu misteriosa de Fang, un grup que compartia amb Jaume Garcia i que va arribar a publicar quatre discos abans de dissoldre’s. Fang era una autèntica raresa a l’època, perquè tenia com a referent estètic el pop i el rock d’avantguarda de gent com PJ Harvey, Portishead i Massive Attack. Una etapa amb Carlos Ann, el projecte Santa N i un primer treball en solitari, Criatura (2013), completen una carrera prou llarga, però per a Aupí, malgrat els set discos que havia publicat fins ara, Le monde és com si comencés de zero.

“És el primer disc en què ho he fet tot jo i he compost totes les cançons”. Diu que Criatura no se’l sent ben bé seu, però que ara per fi ha fet el disc que volia fer. El resultat és una col·lecció de cançons impregnades de poesia, sota un vel d’irrealitat i que parlen, com a 3.500 días, d’un procés de ruptura. “És una ruptura amb moltes coses: vaig canviar de parella, de casa, de feina... És quan em passen coses que sento inspiració”. Ha sigut un procés llarg que va iniciar en solitari, gravant la veu i la guitarra amb el Garage Band, però que va començar a prendre forma definitiva quan va conèixer Guillermo Martorell, un músic -pianista i guitarrista- que entén a la perfecció el llenguatge del pop, però també el clàssic i el contemporani. Amb la producció de Martorell, a qui va conèixer al Festival Pepe Sales i amb qui va connectar moltíssim, les cançons d’Aupí s’embolcallen d’una mena de boira, una mica com a les fotos que s’ha fet a la vora -i també a dins- de l’estany de Banyoles.

L’aigua és l’altre element que predomina en el disc, ple de simbologia marinera i d’un romanticisme decadent en què sembla que la vida i les emocions s’escolin entre els dits. En parla a Submarinos, a Querido comandante, a Navegante, a Sonrisa de delfín... De fet, el cor masculí a cappella que obre el disc havia de ser una havanera interpretada per Port-Bo, però “per problemes d’agenda al final no va poder ser”. “Finalment ho van cantar els Metropolitan Union, el grup de barbershop, i crec que vam aconseguir més l’efecte que volíem”.

Al disc també hi ha pianos llunyans i fantasmagòrics, guitarres distorsionades i una adaptació en dues parts d’una peça del pianista i compositor romàntic Charles-Valentin Arkan que il·lustra a la perfecció el to de Le monde, un treball que avança mig a les palpentes, entre el son i la vigília. De fet, Aupí té un cert afecte per les primeres maquetes del disc, només amb veu i guitarra. “Les demo s ja tenien certa màgia”, assegura, i explica que ja està treballant en el seu pròxim treball i que anirà per aquest camí. “Soc molt visceral. He començat a compondre i em surten cançons en català”. Vol que siguin cançons de guitarra i veu molt senzilles, i seria la primera vegada que fa un treball en català. “L’idioma és com un instrument; et canvia la manera de cantar i fer melodies”, explica. De fet, a l’últim disc de Fang, Dos vidas (2003), ja va experimentar un canvi semblant, de l’anglès al castellà, i, segons ella, “va canviar el nivell de comunicació”. Amb 17 anys imitava cantants com PJ Harvey, però de mica en mica ha anat trobant el seu camí, la seva veu, i Le monde n’és la prova més evident. A partir del novembre començarà a presentar-lo en directe amb dues formacions diferents, a duo amb Guillermo Martorell i amb banda completa.

stats