Malgrat que algun despistat pugui pensar que el prefix és pejoratiu, les subcultures urbanes van salvar la música -i els carrers- de la Barcelona preolímpica. Les tribus han desaparegut del mapa social de la ciutat però, sortosament, l'esperit hedonista mod encara gaudeix de cert seguidisme, com demostren Los Retrovisores. Sonido Joanic, el seu nou disc, encarna totes les virtuts i defectes de part del moviment modernista: la sensació que aquesta cançó ja l'hem sentit abans és constant i l'autoreferencialitat és, a vegades, massa evident (com l'inici de Calamity Jane, indisimuladament idèntic al You keep me hangin' on de les Supremes). Així doncs, si algú espera que Los Retrovisores vinguin a canviar algun paradigma, per petit que sigui, està equivocat: parlen d'escapisme, ballaruca i unió del moviment imitant la Tamla, Stax i el ie-ie sixtie sense cap complex. I si aquesta era la seva missió, el cert és que se'n surten amb escreix. El disc està ple de cançons rodones i irresistibles per a qualsevol pista de ball, des de les amfetamíniques Mentiras, Harlem shuffle o la gloriosa Solo pienso en bailar fins a les balades soul (El trobador), l'acostament psicodèlic -Algo que ocultar, No quiero regressar-, passant pel seu primer hit en català, Carrer d'un sentit, un crit quasi adolescent a sortir al carrer que s'enganxa i es repeteix al subconscient. Los Retrovisores no innoven pràcticament gens, però et fan la vida més feliç.
