La majoria de grups de la història del pop que s'han volgut posar transcendentals o conceptuals s'han equivocat, perquè han acabat sent més avorrits i pitjors. Els ha passat als millors, també als Beatles o als Who. Per sort no és un dels objectius de Los Ginkas, que estan en aquest negoci per fer-nos somriure, cantar i ballar sense intentar-nos convèncer de res, cosa que s'agraeix. La seva és música urgent, efervescent i despreocupada, mirant als seixanta amb una pastilla d'amfetamina i una òptica indissimuladament do it yourself. Després de dos elapés pràcticament perfectes, els de Pamplona tornen a la càrrega, sense grans promocions ni focs d'artifici, amb Maratón de baile, un disc que no és mou un sol mil·límetre de la seva fórmula màgica: rascades infinites, veus doblades, tornades corejables i cançons que mai arriben als tres minuts. En la seva cerca constant del hit fan diana amb Cocos frios, Montaña Fiji o una irresistible versió de La moto dels Chipirons. Si et funciona tot això, per què ho hauries de canviar?
