Diuen les pel·lícules que quan arribes als 40 i comences a patir la crisis de la mitjana edat et busques un amant, ho deixes tot i et llances a recórrer món enfundat en un forro polar Quechua o et tanques a un temple budista a la recerca de l’equilibri Zen. O simplement deixes que se’t passi la tonteria.
Després hi ha l’opció del periodista musical freelance de Chicago Eric Spitznagel, que és recuperar la seva antiga col·lecció de vinils. Aquell munt de plàstics que va vendre a la joventut per pagar el rebut de la llum i, sobre tot, unes quantes nits de farra.
L’objectiu de l’Eric Spitznagel, però, no és quelcom tan senzill com comprar reedicions d’aquells discos. El paio es proposa recuperar les còpies originals! Aquells àlbums de solcs ratllats i portades desintegrades que anys enrere havien estat seus. Després de visitar totes les botigues de discos de Chicago i voltants, fires, mercats... miraculosament aconsegueix reunir diversos del seus vells elapés (i que la dona no el deixi).
Una obsessiva (i absurda) odissea hornbyana que narra a En busca de los discos perdidos (Contra, 2017). Una lectura obligada per aquells que no sabeu si sou uns malalts perquè us agrada el pop o us agrada el pop perquè sou uns malalts.
