Hòsties al fibló

Like Dylan in the Nobels

L’altre dia la gent de TV3 van violar el meu domicili, esbotzant la porta amb destrals, per fer-me unes preguntes sobre Bob Dylan, a qui acaben d’atorgar el premi Nobel. Dit així sona com si volguessin comprovar la meva coartada per al dia que el van balacear, però no era això. Dylan és viu, encara que si els del Nobel arriben a trigar una mica més segur que se’l troben garratibat, aferrant-se a la vella guitarra amb les seves fredes i ungloses mans.

No recordo gaire què vaig dir-los, a aquells reporters, perquè jo venia d’un “dinar de feina” i estava molt content. No m’he vist, però m’han dit que al Telenotícies va sortir un dement amb ulls sangonosos que escopia coses inconnexes sobre Tarantula, el llibre de Dylan, i s’exclamava “Ara? Ara?”, com un fundador del Ku Klux Klan que sortís del coma profund per descobrir que Obama és a la Casa Blanca.

El que intentava dir aquell dia era que, si bé no formo part de l’Església Dylanita del Setè Dia, sí que sóc fan de l’home. I, tanmateix, que li hagin donat el Nobel em va sonar com si ara li donessin a Fleming pel tema de la penicil·lina. A ningú li importen els Nobel, d’acord, però si fóssim en una dimensió paral·lela on aquests premis tenen alguna rellevància, en el cas de Dylan arriben tard. Uns cinquanta anys tard, per ser exactes. A Dylan se l’havia de reivindicar el 1966, quan estava barallant-se amb mig món. O el 1974, quan acabava de divorciar-se i estava pansidet. Però el 2016? Déu del cel, què serà el següent? El Saló Internacional del Automòbil premia el cotxe de vapor? Sí. Des d’aquí s’ensuma la marcada pestilència d’un premi en rigor mortis cultural que, desesperat, vol fer-se el modern. Imagino els membres del jurat, entubats als pulmons d’acer i escopint gargalls verdosos a terra, cridant-se a les trompetes auditives els uns als altres: “Qui deu ser el rocker de moda ara? Com és deia el xaval nassut aquell del Blowin’ in the wind? Dylan, això! Donem-li a ell!”.

Però és inútil: ni erigint embolicades teories conspiratives que impliquin Oswald, Bormann i Hoffa aconseguiríem que això fos divertit. Truquin-me quan hi hagi una polèmica de veritat. Quan hagin trobat el Bono amb sang de bebè africà a la boca, o alguna cosa així.