Música
JORDI GARRIGÓS
Paz Lenchantin

“Ser dels Pixies no es pot comparar a res”

La baixista dels Pixies parla del seu nou disc, 'Head carrier', que presenten aquest diumenge a Barcelona.

“Ser un 'pixie' no es pot comparar a res” Zoom

Arribarà un dia, esperem que llunyà, en què algú s'haurà de posar la samarreta amb el número deu del Barça en comptes de Leo Messi. Que no li passi res al substitut. Segur que un sentiment semblant va envair Paz Lenchantin quan va acceptar el repte de ser la nova responsable a les quatre cordes dels Pixies, lloc habitual de la carismàtica Kim Deal, que abandonava el grup després d'un estira-i-arronsa constant de vint-i-cinc anys amb l'altre líder de la banda, Frank Black. Nascuda a l'Argentina, la nova baixista dels de Boston és una músic històrica del rock alternatiu nord-americà, amb un impecable full de serveis que inclou militància a Zwan i A Perfect Circle, entre d'altres. Després d'un parell d'anys participant en els directes del grup, aquesta setmana Lenchantin passa a ser una pixie de ple dret amb la sortida de Head carrier, el nou disc de l'històric combo indie que podrà escoltar-se aquest diumenge al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Sovint costa adaptar-se quan un canvia de feina. No vull ni imaginar-me quan aquesta és ser baixista dels Pixies.

Ens ho hem pres com un assumpte familiar [riu]. Quan entres en una banda de rock tan gran com aquesta automàticament passes a formar part d'una família. D'acord que és una de molt coneguda, però l'essència no deixa de ser aquesta. Tot i això, la resta de banda va aconseguir que tot passés amb una sorprenent naturalitat: vaig començar a tocar amb els Pixies i poc temps després ja era una membre més de la família, quasi sense adonar-me'n i així de fàcil.

¿Recordes les primeres vegades que els vas escoltar?

Va ser a l'època del Doolittle, quan tenia 16 anys, una edat en què descobreixes moltes coses. La meva germana -la també músicAnaLenchantin- es va fer molt seguidora del grup i quan era una adolescent escoltava bàsicament el que em passava ella. En aquella època et passaves el dia buscant música diferent, tot era nou i realment excitant. Conèixer el que feien els Pixies va ser molt important per a mi.

Deu ser realment xocant el moment que et diuen que seràs l'escollida per tocar amb ells.

Sí, i tant, però ha sigut gradual, perquè coneixia Joey Santiago de feia temps. Quan va venir a viure a Los Angeles, a finals dels noranta, va entrar en l'escena rock de la ciutat i buscava un baixista per fer una gira amb un projecte paral·lel que tenia amb la seva dona, es deien TheMartinis. Jo encara no era gaire coneguda perquè encara no s'havia format A PerfectCircle [el grup en què Lenchantin va militar amb MaynardJamesKeenan de Tool, entre d'altres] i imagina't: un dia et truca a casa Joey Santiago dels Pixiesperquè toquis amb ell. Recordo que em va enviar una demoper aprendre les cançons, vam fer una audició i vaig començar la primera gira de la meva vida. Disset anys després va passar exactament el mateix, el Joey em va trucar i vam fer una audició, però aquest cop era per entrar als Pixies [riu].

Portes tota la vida tocant en bandes de rock alternatiu i ara milites als Pixies, segurament la banda indie més important i influent de tots els temps. ¿És el millor que et podia passar professionalment?

Sens dubte, a vegades no arribo a fer-me a la idea de com és d'important això. He tocat amb moltes bandes abans que aquesta, però ser un pixie no es pot comparar a res.

Has tingut la sort de treballar amb grans tòtems de la música independent nord-americana: BillyCorganMaynardJamesKeenan, David Pajo, i ara FrankBlack...

No m'agrada gens comparar les persones que es dediquen a la música, això no és una ciència exacta i cadascú pot trobar en ells coses que li agradaran i d'altres que no. El que sí que et puc dir és que haver treballat amb tots ells ha suposat un gran aprenentatge. Cada un amb la seva personalitat i talent m'han ensenyat moltíssimes coses que per a mi han sigut bàsiques per ser millor baixista. Em quedo amb el que he après i les experiències que hi he tingut, sense mirar noms.

A tot arreu es destaca que amb Head carrier, el vostre nou disc, heu mirat de nou als noranta. En un temps en què les guitarres ja no sonen a les radiofórmules, ¿encara hi ha demanda del que es feia fa vint anys?

Senzillament hem continuat amb el que ja estàvem fent, aquest és el nostre so. Quan toquem les cançons antigues, de gira, és el que més agrada a la gent que ens ve a veure.

Al nou elapé cantes una cançó -All I thinkaboutnow- que FrankBlack ha escrit per a KimDeal.

El tema ha canviat molt des que era un esborrany fins que s'ha gravat. Quan la vaig escoltar encara no tenia lletra i vaig demanar al Francis que fes una carta dirigida a la Kim on li agraís tot el que ha significat per al grup. Va escriure la lletra en un dia, i es va gravar quasi a la primera tot just després. Crec que ha quedat força bé, no?