Si tens un mínim talent per la melodia i et dediques al pop, la teva pretensió ha de ser fer cançons glorioses, és una obligació quasi moral. A això aspiren Juvenilia en el seu debut, de títol homònim. El combo madrileny -amb el català Manel Abella al baix- presenta primer disc destapant-se com una de les sorpreses de la temporada, deu cançons que busquen la perfecció pop emmirallant-se en el Dunedin més colossal: el de The Clean, The Chills i qualsevol dels grups de la flota Flying Nun, però també esgarrapant dels Feelies, The Go-Betweens o els més actuals Zebras. Jingles, tornades corejables, guitarres cristal·lines i teclats esplendorosos, el que faci falta per arribar a la cançó rodona. I ho aconsegueixen amb regularitat: El final, La fiesta secreta (que ja era al seu senzill de presentació), Futuro o Extraños són temes sense fissures. Els crítics musicals sovint utilitzen una etiqueta que pot arribar a fer certa ràbia per l'esnobisme que desprèn: "pop que val la pena". Segur que n'hi haurà uns quants que ho escriuran sobre aquest disc.
