Segurament, a molts de vosaltres, el nom de la compositora noruega Jenny Hval no us deu dir gaire cosa. Uns altres coneixeu el seu disc anterior en l'interessant segell novaiorquès Sacred Bones (casa de Moon Duo o Zola Jesus), Apocalypse, girl (2015). I alguns, pocs, recordem els seus primers discos en el segell experimental d'Oslo Rune Grammofon.
El 2016 hem tingut sobredosi de Hval. Primer, amb la seva col·laboració al costat de la Trondheim Jazz Orchestra i Kim Myhr en el llarg mig improvisat de llarguíssim títol In the end his voice will be the sound of paper, editat a Hubro, exclusivament dedicat al jazz experimental noruec. I, ara, amb el seu quart disc en solitari, el molt suggeridor Blood bitch, que té els mateixos problemes que tots els seus anteriors treballs: la barreja poc inspirada de tracks experimentals amb temes d'electrònica pop etèria preciosos. Female vampire, Conceptual romance, The great undressing, Period piece i Secret touch haurien pogut fer l'EP de l'any, però enmig de rareses experimentals i molta palla pseudoartística semblen gairebé desaparèixer.
