MÚSICA
JOAN PONS

Frank Ocean, soul-rap d'alcova

¿La seducció de Marvin Gaye, el talent de Stevie Wonder i el risc de Prince? Frank Ocean és capaç de provocar aquests compliments i de contestar amb dos discos de cop aquest 2016, 'Blonde' i 'Endless'

Frank Ocean. / GETTY Zoom

Com que aquesta matèria sembla que és de les que entraran segur a l'examen final, fem una mena d’assaig tipus test, però, compte, que les preguntes sobre aquest tema poden tenir trampa: quina és la gran aportació artística de Frank Ocean a la música dels últims deu anys?

Tenyit d’expectació

Totes les respostes del paràgraf anterior, però, ja eren veritat fa quatre anys, quan Frank Ocean va fer saltar la banca amb Channel orange i, de cop, tot el planeta estava exagerant als seus peus. Era tan seductor com Marvin Gaye! Tenia tant de talent com Stevie Wonder! S’arriscava tant com Prince! Fins i tot Coldplay el va triar de teloner per a la gira de Mylo Xyloto... tot i que al final aquest doble cartell no es va acabar produint per raons poc clares (Ocean és un músic molt d’estudi i no és la primera vegada que s’ennuega amb l’obligació de tocar en directe).

El cas és que tota aquesta polseguera mediàtica era molt positiva, sí, esclar, fins que es va enverinar i es va convertir en pressió i expectatives respecte al següent disc d’aquest compositor de Nova Orleans que tants anys es va passar escrivint per a d’altres (Pharrell Williams, Beyoncé, Justin Bieber, Nas...).

'Blond', de Frank Ocean. Zoom

'Blond', de Frank Ocean.

Des del febrer del 2013 que ja s’estava parlant del nou àlbum de Frank Ocean. I ell també inflava el globus amb declaracions prometedores: que si col·laborava amb el seu gran amic ex d’Odd Future Tyler, The Creator, o Danger Mouse, que si volia fer coses amb Tame Impala, que si estava molt influït pels Beatles i els Beach Boys...
Però el disc no es materialitzava mai. O ho anava fent amb comptagotes: ara un single penjat al seu Tumblr, ara una web anomenada Boys don’t cry (sí, com la cançó de The Cure), on s’anirien pujant noves cançons, ara un anunci exclusiu a Apple Music, que resulta que és la seva nova companyia...

Blonde (o Blond), finalment, ha arribat. A traïció. Enmig de l’estiu i anunciat d’una setmana per l’altra. I, de cop, tots els fans expectants de la continuació de Channel orange s’han de formar una opinió en plena síndrome postvacacional. Complicat, perquè Blonde no es deixa atrapar fàcilment. És un disc d’interiors. D’un jove que passa molta estona sol, rumiant, i desconnectat de la realitat hiperlinkada (Frank Ocean és poc o gens actiu a les xarxes). Cançó d’autor confessional moderna. Però moderna de veritat, eh? Rebutjant la idea pop del que ha de ser un single i barallat amb les bases rítmiques (és un disc que sura), l’Ocean de Blonde no és un músic amb presses.

¿Està preparat també el seu públic per a un disc de digestió tan lenta? Sí? No? Tant li fa, perquè si Blonde no agrada (o no agrada a la primera), el dia abans de la seva publicació el 20 d’agost, Frank Ocean va treure un altre disc!, que va tornar a agafar tothom amb els pixats al ventre: Endless.

Què és aquest 2x1? Per què no ens havia avisat ningú? Doncs perquè Frank Ocean està (o es creu) per sobre de les lleis del mercat i ha volgut segellar el seu compromís amb l’anterior discogràfica, Def Jam, amb un disc que els devia. Però el compliment de contracte és força estrany: es trepitja amb el disc que sí que vol llançar a so de bombo i platerets com a nou treball i és... un visual album! És a dir, que no s’escolta, sinó que es veu com un film de 45 minuts amb cançons noves. Endless, doncs, tindrà menys oients que Blonde. Però, això sí, els que l’escoltin dubtaran entre quin dels dos és millor: tots dos són molt bons.