Si encara algú troba cap contradicció en el fet que el pianista Francesco Tristano reparteixi el seu temps entre Bach i Detroit, entre la música barroca i l’electrònica, només cal escoltar Surface tension: és techno farcit d’arpegis i acords complexos, d’una densitat harmònica que fuig de la simplicitat. I no és que els dos llenguatges siguin comparables, però musicalment a Francesco Tristano li aporten un goig similar: el del ball i el moviment, el del virtuosisme al servei del viatge. Aquesta incursió a Transmat, segell rellevant en el techno com pocs, s’ha d’entendre com un interludi en la seva ocupació principal, que és la de pianista clàssic, i en la línia d’excursions anteriors com el DJ-mix Body language XVI (2015) o l’Idiosynkrasia (2010) per al segell Infiné. Cada pas endavant és més confiat: l’àlbum sona luxós, ha aconseguit arrossegar el mític Derrick May de nou a un estudi, i es reinventa com a teclista: mestre de la tècnica, però també del color amb el piano i els sintetitzadors. Tot és part del mateix pla: quan toca Bach, ens envolta en una bombolla; fent techno, està creant un nou univers.
