Neil Hannon (The Divine Comedy): “Disfressar-se és un art oblidat en el món del pop”
El juliol passat Neil Hannon va estrenar un parell de noves cançons al Vida Festival, de Vilanova i la Geltrú. Era un aperitiu del que acabaríem trobant a Foreverland (2016), l’onzè treball de The Divine Comedy, que el músic nord-irlandès presentarà comme il faut aquest mes de febrer al Festival del Mil·lenni. Serà al Palau de la Música, un escenari molt adequat per a un repertori de pop orquestral i teatral per on desfilen personatges històrics com Napoleó Bonaparte o Caterina la Gran i algun de literari com... el Capità Garfi.
Han passat sis anys entre aquest disc i l’anterior, Bang goes the knighthood.
Sí, però en realitat he trigat tres anys a fer-lo. Vaig tenir molta feina en solitari just després de Bang goes the knighthood : una peça d’orgue per al Royal Festival Hall, un parell de petites semiòperes [ Sevastopol i In may ] i un segon disc sobre criquet amb The Duckworth Lewis Method [ Sticky wickets, 2013]. És a dir que, bàsicament, no havia tingut temps de començar-lo fins fa tres anys.
Aleshores, ¿The Divine Comedy s’ha convertit en una més de totes les coses que fas o continua sent el teu projecte principal?
Bé, The Divine Comedy és la meva feina fixa i és el projecte on faig exactament les coses que vull fer i on no hi ha ningú que em digui què he d’escriure o com hauria de sonar. En la resta de projectes hi ha sempre algun tipus de criteri extern que has de satisfer.
El disc transmet cert sentiment de felicitat. ¿És el que tenies al cap quan el feies?
Té molt a veure amb la meva història personal dels últims set anys, especialment amb la meva nòvia, la Cathy [la cantautora irlandesa Cathy Davey]. Òbviament, ella em fa molt feliç però de vegades també em fa enfadar molt. De manera que al disc hi ha les dues coses, però suposo que el sentiment dominant és de felicitat, sí.
Però les parts en què estàs enfadat sonen més aviat còmiques o iròniques.
Sí, és veritat, especialment a How can you leave me on my own, que fa broma del fet de sentir-se abandonat.
Llavors, ¿el disc és una mena de carta d’amor a la Cathy?
No, perquè si hagués volgut escriure-li una carta d’amor li hauria escrit una carta, ha ha! Seria una cosa massa personal. Quan escrius cançons explores els teus sentiments, però en realitat només ho fas per tu mateix, és un procés força egoista.
Tot i així, la Caterina la Gran de la cançó, que descrius com“una noia boja i espontània” és la Cathy, oi?
Sí, penso que pots tenir raó. Sí, em va agradar escriure sobre Caterina la Gran i la vaig modelar una mica com la meva altra meitat. Sí, expressament.
Hi ha una altra cançó on parles del complex de Napoleó. ¿Tens certa fascinació per aquests personatges històrics?
Sí, però no estic dient que fossin bona gent, eh?
¿Coneixes algú amb aquest complex de Napoleó?
Estàs parlant amb ell, ha ha! Crec que vull dir més aviat que soc una mica control fre ak pel que fa a la meva música i a més a més crec que té a veure amb el fet de ser una persona baixeta i una estrella del pop. El complex de Napoleó té més a veure amb grans dirigents, però m’agrada relacionar-lo amb el món del pop i així també em puc vestir de Napoleó a l’escenari. Penso que disfressar-se és un art oblidat en el món del pop.
Llegeixes gaires llibres d’història?
Sí, m’agrada molt i sempre m’ha agradat. Sembla que ens passa a alguns homes de mitjana edat, que per alguna raó comencem a llegir llibres d’història. Però, seriosament, desconfio una mica de les persones que diuen que no els agrada la història, perquè és com dir que no vols pensar en res del que ha passat abans d’ara. Tot és història, sigui recent o antiga, i jo trobo que el planeta i la humanitat són fascinants.
¿Si no fossis músic hauries volgut ser escriptor o historiador?
No, no crec que sigui prou llest. És fàcil semblar espavilat en una cançó pop, perquè només has de fer que tot funcioni durant tres minuts i mig, en canvi és més difícil fer-ho en un llibre sencer, això ho trobo molt complicat. Però bé, no se sap mai, oi?
¿T’agrada combinar temes d’alta cultura amb el pop?
En primer lloc discrepo una mica amb aquesta distinció, mai m’atreviria a suggerir que David Bowie, per exemple, és baixa cultura. El que passa és que no em permeto posar límits a les meves cançons, es pot escriure del que sigui encara que per alguna raó la gent només escrigui sobre noi coneix noia-noia deixa noi-noi molt trist. Això està bé, però potser pots fer-ho d’una manera més interessant i original.
¿El duet que fas amb la Cathy, Funny peculiar, és un homenatge a la música de l’era clàssica de Hollywood?
Feia anys que volia escriure una d’aquestes cançons, sempre m’ha agradat Something stupid, interpretada per Frank i Nancy Sinatra, o l’Audrey Hepburn cantant Moon river a Esmorzar amb diamants. No és tan fàcil com sembla, però em sembla que l’he clavat força, aquesta, ha ha.
Foreverland, el títol del disc, es pot llegir com el contrari de Neverland, el país de mai més.
En realitat no ho sé, em va sortir una petita història sobre un explorador mirant de convèncer la tripulació del seu vaixell de seguir endavant. És una mena de metàfora sobre com mires de mantenir el somni que tenies de jove a mesura que et fas gran. Sigui el que sigui Foreverland, pot evolucionar al llarg del temps.
No tens síndrome de Peter Pan?
No, tinc síndrome de Capità Garfi, veig que em faig gran molt ràpid quan em miro al mirall cada dia.
+ Detalls
The Divine Comedy
Palau de la Música
8 de febrer
