Música
JORDI GARRIGÓS

Punk que va de cara

Laura Crehuet i Xavi Garcia han ideat Les Cruet, un grup de punk que recorda la ràbia descreguda dels anys noranta

Les Cruet, punk que va de cara Zoom

Encara que sembli una obvietat, l'autenticitat en la música no és tan fàcil de trobar: els artistes no sempre van de cara i sovint s'amaguen en metàfores i màscares fictícies. No és el cas de Les Cruet, la banda ideada per Laura Crehuet i Xavi Garcia que aquest estiu ha presentat Pomes agres (Bankrobber, 16), el seu debut format per dotze ferotges cançons de punk i reminiscències a la ràbia descreguda dels noranta. La trencada veu de Crehuet sobresurt en la mescla de mitjos temps i la pura amfetamina mentre apareixen convidats de l'entorn del Montseny: Joan Colomo, Mau Boada i Albert Trabal (excompanys de Garcia a la seminal banda hardcoreZeidun), Guillem Caballero o Ramon Mas. Les dues ànimes principals de la banda primer van ser parella, després van formar una família i finalment han fet una banda punk. Cadascú entén la normalitat a la seva manera: “Passem molta estona junts, i sempre ens havia fet gràcia la idea de compartir un projecte així”, expliquen. Els seus aliats a Les Cruet són Narcís Prat (bateria de La Célula Durmiente o Moksha) i Òscar Montero, a qui la parella es trobava sovint “fent el cafè abans d'assajar”.

"Primer van ser parella, després van formar una família i finalment han fet una banda punk"

Una de les marques de la casa dels de Santa Maria de Palautordera és la naturalitat amb què actuen. Es coneixen tots de fa anys, no han tingut cap pressa per publicar el disc i graven a l'estudi que comparteixen amb Mau Boada a casa seva. Precisament això de tenir bandes passejant per casa cada dos per tres no seria el paradigma de la tranquil·litat, però ells no ho veuen així: “Vénen grups amb tota la il·lusió del món i veus com passen per tots els estats d'ànim que senten les persones que enregistren un disc, són moments únics”. Aquest afany harmònic per ser espontani i sincer fa que les col·laboracions que apareixen al disc no siguin ni buscades ni especialment pensades, hi són perquè així ha sortit. I no només en el cas dels músics, també compten amb la Martina -la seva filla- i el Nocturn -el seu gos-, inclús amb el Grau, que era a la panxa de la Laura durant la gravació.

Tot i aquest ambient quasi oníric en què viuen, Pomes agres queda lluny de ser un disc que agradarà a tots els públics. És un elapé ple de “ràbia acumulada” que diu les coses pel seu nom i amb abundant cridòria. Ells asseguren que “encara que ho sembli” no són lletres excessivament pessimistes i no giren al voltant de cap concepte. Superada amb escreix la trentena ha arribat el moment de donar la paraula a Les Cruet, perquè “les coses no tenen un moment, es fan i ja està”.

Presentació de Pomes Agres

divendres 7 octubre, Festa Major de Santa Maria de Palautordera