Música
JORDI GARRIGÓS

Cançons que rejoveneixen

Autors d'himnes pop com 'I want to be your boyfriend' i acompanyants de Jonathan Richman, The Rubinoos es passen als concerts familiars

Cançons que rejoveneixen / MANUEL PERIS Zoom

Per desgràcia, la música és alguna cosa més que un melodia enganxifosa, una tornada que et faci saltar de la cadira i addictives guitarres que provoquin un incontrolable moviment de maluc (o de cul). La vida seria molt més feliç si només existissin cançons que seguissin aquests paràmetres, i el món mutaria en un d'aquells llocs on val la pena ser-hi. Si es complissin tots aquests preceptes, de les cubetes de discos en desapareixerien els lànguids cantautors tallavenes, els grups clònics del so Barcelona o les insuportables sessions de blues. En aquest planeta meravellós regnarien els Ghetto Brothers, The Dictators, Raspberries, Ramones o els protagonistes d'aquest article: The Rubinoos.

La seva biografia és l'arquetip de l'amor al rock'n'roll. No em refereixo a clixés de drogues i groupies de bandera esperant-los a la sortida del backstage, parlo de dos nanos que van començar a tocar amb dotze anys i que cinquanta primaveres després segueixen en actiu: “Miro enrere i veig que he fet el que volia, amb el meu millor amic i durant tota una vida. No crec que gaire gent pugui tenir una oportunitat com aquesta, així que puc sentir-me superafortunat”. L'autor d'aquesta adorable resposta és Jon Rubin, ell i el seu camarada Tommy Dunbar formen The Rubinoos, una de les bandes més longeves que un pot trobar sobre l'escenari, d'on no semblen disposats a baixar: “Continuem tocant en directe perquè encara és el més divertit que podem fer amb roba posada”, diuen.

“Miro enrere i veig que he fet el que volia, amb el meu millor amic i durant tota una vida"

Jon Rubin - The Rubinoos

Romàntics i accelerats alhora, els Rubinoos van créixer escoltant bubblegum i pop dels seixanta (Beatles, Kinks, Beach Boys) per convertir-se en un dels grups pioners del power pop, que si necessiteu una definició per a dummies seria aquesta: 50% de melosa melodia i 50% de rock'n'roll. Els comento que són els godfathers (padrins) del power-pop i la resposta Rubin és per petar-se de riure: “A la nostra edat en som els avis, més aviat”. Mentre se n'enfoten d'un suposat desinterès pel pop de guitarres -“per a crisis, la dels Estats Units amb Trump”-, parlem de la seva pròxima actuació a Barcelona, una de les seves ciutats favorites, aquest mateix dissabte, a la Sala Apolo i en horari de tarda: “Ens encanta veure famílies senceres gaudint del xou, sobretot amb nanos de 12 o 13 anys, perquè va ser l'edat a la qual vaig començar a anar a concerts i aquelles bandes van ser una influència importantíssima en la meva vida”. Caldrà fer-li cas a Jon Rubin, aquest senyor en sap massa per estar equivocat.