Cançons que rejoveneixen

Autors d'himnes pop com 'I want to be your boyfriend' i acompanyants de Jonathan Richman, The Rubinoos es passen als concerts familiars

Jordi Garrigós

2 min

Ja tens llibre per Sant Jordi? Consulta el recomanador de l'ARA

Per desgràcia, la música és alguna cosa més que un melodia enganxifosa, una tornada que et faci saltar de la cadira i addictives guitarres que provoquin un incontrolable moviment de maluc (o de cul). La vida seria molt més feliç si només existissin cançons que seguissin aquests paràmetres, i el món mutaria en un d'aquells llocs on val la pena ser-hi. Si es complissin tots aquests preceptes, de les cubetes de discos en desapareixerien els lànguids cantautors tallavenes, els grups clònics del so Barcelona o les insuportables sessions de blues. En aquest planeta meravellós regnarien els Ghetto Brothers, The Dictators, Raspberries, Ramones o els protagonistes d'aquest article: The Rubinoos.

La seva biografia és l'arquetip de l'amor al rock'n'roll. No em refereixo a clixés de drogues i groupies de bandera esperant-los a la sortida del backstage, parlo de dos nanos que van començar a tocar amb dotze anys i que cinquanta primaveres després segueixen en actiu: “Miro enrere i veig que he fet el que volia, amb el meu millor amic i durant tota una vida. No crec que gaire gent pugui tenir una oportunitat com aquesta, així que puc sentir-me superafortunat”. L'autor d'aquesta adorable resposta és Jon Rubin, ell i el seu camarada Tommy Dunbar formen The Rubinoos, una de les bandes més longeves que un pot trobar sobre l'escenari, d'on no semblen disposats a baixar: “Continuem tocant en directe perquè encara és el més divertit que podem fer amb roba posada”, diuen.

“Miro enrere i veig que he fet el que volia, amb el meu millor amic i durant tota una vida" ”

Jon Rubin The Rubinoos

Romàntics i accelerats alhora, els Rubinoos van créixer escoltant bubblegum i pop dels seixanta (Beatles, Kinks, Beach Boys) per convertir-se en un dels grups pioners del power pop, que si necessiteu una definició per a dummies seria aquesta: 50% de melosa melodia i 50% de rock'n'roll. Els comento que són els godfathers (padrins) del power-pop i la resposta Rubin és per petar-se de riure: “A la nostra edat en som els avis, més aviat”. Mentre se n'enfoten d'un suposat desinterès pel pop de guitarres -“per a crisis, la dels Estats Units amb Trump”-, parlem de la seva pròxima actuació a Barcelona, una de les seves ciutats favorites, aquest mateix dissabte, a la Sala Apolo i en horari de tarda: “Ens encanta veure famílies senceres gaudint del xou, sobretot amb nanos de 12 o 13 anys, perquè va ser l'edat a la qual vaig començar a anar a concerts i aquelles bandes van ser una influència importantíssima en la meva vida”. Caldrà fer-li cas a Jon Rubin, aquest senyor en sap massa per estar equivocat.