Música
Cultura Música 06/07/2017

Camela: no hi ha plaers culpables

El grup de ‘techno-rumba’ per excel·lència ha venut set milions de còpies sense haver rebut mai grans reconeixements públics. Ara que acaben de publicar ‘Me metí en tu corazón’ (2017), sembla que ha arribat l’hora de reivindicar-los

Pol Gómez
4 min
Camela: no hi ha plaers culpables

La música de Camela es pot resumir en una idea molt senzilla: imaginem que enmig de la gran explosió del pop sintètic en espanyol -la generació dels OBK i els Viceversa- hagués sorgit un grup que, en comptes de tenir Depeche Mode al seu altar particular, hi tingués El Fary. L’any 1992, a les benzineres de tot Espanya, es podia comprar a un preu mòdic Junto a mí, la primera casset de Camela -l’àlbum d’estudi, Lágrimas de amor, no va arribar fins dos anys després-, i allò formava part d’una tradició subterrània i assentada: en l’època preinternet, a les benzineres es compraven cintes de María Jesús y su Acordeón, de rumba i d’acudits, i era un canal fort amb les seves normes i un públic extens. Ara, si parem a posar combustible, comprarem unes patates Lay’s per halar durant el camí. Abans, compràvem rumba per escoltar al lloro.

Camela mai ha sigut un accident. Si algú se’ls mira com una atrocitat de baixa qualitat, hauria de saber que la rumba és un món propi i hi ha una llarga tradició de música gitana amb teclats -tot el que va des del ritual de la cabra, la trompeta, l’escala i el Casio, que ens amenitza el tallat a la terrassa del bar, fins a Dame veneno de Los Chunguitos, tot Azúcar Moreno i el megahit de Tijeritas, Del sur a Cataluña -, i si algú se’ls mira amb ironia hipster, es pot ficar la seva condescendència per on li càpiga (i el mateix podríem dir del paternalisme antihipster que ha descobert la rumba fa dos dies).

Moltes vegades, per subratllar la injustícia que s’ha fet aquí amb Camela, argumentant que els mitjans de comunicació sempre els han donat l’esquena, caldria dir que la rumba i altres músiques de passió racial mai han necessitat aquests canals -ara Camela surten fins i tot al Tentaciones, però n’hi havia prou que els punxés Justo Molinero a Radio TeleTaxi, i abans que aquí ens rebentessin els timpans amb la cridòria de La Pantera de Figueres, a Mèxic, Mónica Naranjo ja era una estrella-. Amb el subgènere de la techno-rumba passa com als refranys populars, que qui dia passa any empeny, i el públic que escolta variants com el flamenquito, o les sevillanes, no necessita un article al Rockdelux per comprar-se un disc, en tenen prou amb un matí escoltant Cadena Dial o una nit a la Feria de Abril, que és per a gent com Decai o Los Rebujitos el mateix que el Sónar per a The Black Madonna: un oasi aïllat de la bombolla mediàtica.

Així, Camela s’han convertit en el segon grup més venedor del pop en espanyol dels últims anys, just al darrere de La Oreja de Van Gogh. Mai han sigut el que no eren: María de los Ángeles Muñoz resumeix l’estètica d’arreglada però informal -o abans morta que senzilla- de baixar en xandall i talons al súper, com si mai hagués acceptat un mínim consell de les redactores de Marie Claire, i les cançons de Dionisio Martín es resumeixen en el conflicte etern de “M’estima o no m’estima”, que és el pa amb tomàquet de les històries d’amor, i el que significa camela en caló. Tot amb teclats que xisclen i dicció apassionada, que va crear escola fins al punt que els van sortir imitadors, alguns amb menys èxit en comparació (Ríos de Gloria, Calaitos, Chalay) i d’altres que repeteixen la història de vendre discos a carretades per sota del radar de l’atenció dels diaris (La Húngara).

Sentit de l’humor i videoclips

El més interessant del fenomen Camela és que, mentre al seu voltant s’articulava un debat absurd sobre si se’ls havia de prendre seriosament -un debat que fins fa poc s’aplicava a Raphael- o calia seguir ignorant-los, el món real seguia girant, ells superaven amb solidesa el trauma de perdre pel camí el compositor Miguel Ángel Cabrera -“ el de en medio de Camela ”, que dirien els Estopa-, que va deixar el grup el 2014, i fer-se encara més grans, i destil·lar un sentit de l’humor super freak que els ha dut a fotografiar-se com estrelles del cinema de Bollywood, com els Pirates del Carib, amb xandall esportiu i xancletes com una mena de versió de gueto madrileny dels sud-africans Die Antwoord per a un reportatge a El País o com John Travolta i Olivia Newton-John a Grease per al seu últim disc, Me metí en tu corazón (2017). I si algú els havia de fer un videoclip, s’encarregava de la tasca J.A. Bayona, que va dirigir un total de sis clips del grup, abans de triomfar a Hollywood.

Camela només és un plaer culpable per a qui alguna vegada -ja sigui per complex esnob o per prejudici cultural- ha considerat que la rumba és material de segona categoria. No és una mena de composició tan complexa com el que fa Aphex Twin, però si vas a barris com Sant Ildefons (Cornellà) o Bellvitge (l’Hospitalet) a preguntar si això és preocupant, segurament et miraran com si fossis un extraterrestre. Pot ser que no t’agradi el món real, però no el menystinguis.

stats