CRÍTICA DE DISC
JOAN PONS

Bob Dylan - ‘Fallen angels’ (3,5*)

Columbia

Bob Dylan ‘Fallen angels’Columbia Zoom

Quan l’any passat Dylan es va plantar amb un disc de versions de temes que feia Frank Sinatra de jove i que ell escoltava de petit, molts es van posar les mans al cap. Com? La Veu cantada per la veu de granota enrogallada? Tot això, esclar, abans d’escoltar el disc. Un cop el senties, allò era meravellós. Tant, que ara el mateix Dylan entrega una altra tacada de versions. Si repeteix la jugada és perquè està molt segur d’haver trobat un registre blues-rock, potser estàndard-country, en què les seves limitacions vocals no només no fan nosa, sinó que semblen ideals. Melancholy mood,diu un títol. I no cal que ens ho recordi. La música, tan nocturna, serena, etèria i reflexiva, ja ens capbussa dins d’aquest estat d’ànim melangiós. Potser ja ha perdut l’esma de compondre, però també ha descobert que la interpretació pot ser molt expressiva. Com va dir el crític de cinema Àngel Quintana, “sembla Chet Baker al documental Let’s get lost ”. És a dir, que és la veu de la vellesa cantant (sense amagar el desgast i el dolor) sobre la bellesa perduda de la joventut.