Complete Third

2016

Big Star - 'Complete Third'

ARTISTA: Big Star

EDITA: Omnivore Recordings

GÈNERE: Pop

CRÍTICA DE DISC
JOAN PONS

Big Star - 'Complete Third'

El tercer disc de Big Star és llegenda, i de les grosses. Mai acabat en una versió definitiva (fins a sis edicions diferents han aparegut al llarg dels anys), com durant dècades l’Smile dels Beach Boys, paradigma de la gran superproducció pop autosabotejada per l’estat d’ànim baix dels mateixos autors, com el Berlin de Lou Reed i amb un making-of tan accidentat i pel·liculer com l'Exile on Main Street dels Rolling Stones. Noms d’altura, en tots els casos.

Però és que el que envolta de Third/Sisters Lovers (que tampoc ha tingut mai un títol definitiu) és apassionant. Després de dos discos que són la Bíblia del power pop, la banda estava en procés de descomposició (només quedaven Alex Chilton i Jody Stephens) per culpa de l’escàs èxit que van tenir en el seu moment. De fet, a quest tercer disc no se sabia si finalment seria atribuït a Big Star. Tampoc se sabia si acabaria publicant-se: massa extravagant artísticament, massa depriment per moments, massa poc sintonitzat amb la resta d’estils del seu temps, massa cares rares als despatxos de les discogràfiques que l’havien d’editar.

Big Star Zoom

Big Star

Al final, el 1978 Third/Sisters lovers va veure la llum en una primera versió retallada però on ja s’advertia tota la motxilla que l’àlbum carregava a sobre: a la banda de Memphis (bressol del rock’n’roll) que es va entestar a fer pop se li notaven els excessos químics i sentimentals (Chilton i Stephens estaven embolicats amb dues germanes alhora), algunes cançons no dissimulaven que estaven gravades de matinada, gairebé furtivament, en format d’esborrany, i la sensació de fracàs s’apoderava de tot el tarannà del disc. Big Star se sabien més morts que vius i no feien ja cap esforç per amagar-se’n.

Fins aquí el mite, ara el logos. Aquesta detallada i anotada edició definitiva de totes les calamitoses sessions que van envoltar Third és el cofre del tresor. Aquí no només hi podem detectar el gran cànon del pop fràgil, ferit i preciosista, sinó que també és el tronc de l’arbre d’on han nascut moltes branques musicals posteriors: no tant Teenage Fanclub, The Posies o The Replacements (hereus del pop airós dels dos primers discos), com Elliott Smith, Yo La Tengo, REM o Wilco (aquesta reedició inclou, per exemple, textos de Mike Mills i John Stirratt), que no existirien sense la màgica energia invisible d’aquestes cançons que de vegades no passen del croquis. No es tractaria, no obstant, de valorar una música per les seves conseqüències (o sí), sinó per un fet tan simple com que, musicalment, el sentiment de derrota sempre atresora més poesia i bellesa que la victòria.