Curs accelerat de Johann Sebastian Bach
Bachcelona, per deixar de ser un 'dummie' en la matèria
Johann Sebastian Bach va treballar incansablement durant tota la vida, i abans de morir als 65 anys havia deixat un llegat compositiu de més de mil obres –sense comptar les que s’han perdut–, i això significa que aprofundir en la seva música implica renunciar gairebé a qualsevol altra tasca que no sigui escoltar-lo, tocar-lo, estudiar-lo a fons. Val la pena? Els fanàtics de Bach, òbviament, diran que sí, tot i que molts admeten que, per molt de temps que s’hi dediqui, només gratarem la superfície del seu talent. L’expert John Eliot Gardiner, un dels principals directors d’orquestra del nostre temps, dedica prop d’un miler de pàgines a l’assaig La música en el castillo del cielo (Acantilado, 2015), i només parla de la música religiosa, cosa que deixa la sensació que podria haver aprofundit més. I un cicle complet de les cantates supera les 60 hores, sense que hi hagi un sol passatge mediocre. Bach no es pot deixar a mitges: o s’hi entra amb totes les conseqüències, o més val deixar-ho estar.
Per on comencem?
Ara bé, si hem decidit que hi entrem, per on comencem? El festival Bachcelona, que ocupa uns quants dies del calendari d’estiu, pot ser una via d’accés interessant, perquè ofereix petit bocins de Bach en entorns amables –Santa Maria del Pi, l’Auditori o la Filmoteca– i a més picant una mica de tot. Per exemple, la composició més coneguda de Bach és, probablement, les Variacions Goldberg, 32 fragments per a teclat que han tocat els més grans pianistes del segle. Però a Bachcelona es podrà sentir en versió per acordió –el 25 de juliol– a la joieria Misui. I si volem saber més del seu llenguatge de comunicació amb el déu cristià, únic i inimitable, explorat a fons a les Cantates, en tindrem unes quantes al Maldà –la BWV 211, escenificada– o a la Fàbrica Moritz –el BWV 212, en versió de La Fura dels Baus–, i també a Santa Maria del Pi, amb les BWV 17 i 94 en format litúrgic: dues formes, l’ortodoxa i l’obertament avantguardista, de pair la seva música d’església.
Només amb això, val a dir, no en tindrem prou. Però el verí ja estarà inoculat. Què més ens ofereix Bachcelona? Ens faltaria la tercera pota del seu talent, la música de cambra en formats revolucionaris del segle XVIII com la partita i la sonata, que sonaran amb el timbre d’instruments com el clavicordi –el trio de Ton Koopman, a l’Auditori, dijous 21– o el violí de Virginie Robilliard, a la plaça Reial, el dissabte 23. Una dosi insuficient per quedar-ne satisfet, però prou per deixar de ser un dummie en matèria bachiana i llançar-s'hi a fons. Ara no hi ha excusa.
