MÚSICA
JORDI URPÍ

Xavier Baró: "La música que ha estat creació de veritat no ha vingut mai de les modes, les empreses o la ràdio"

El 14 d’abril, coincidint amb el dia de la proclamació de lasegona república l’any 1931, el cantautor de ponent tancarà el BarnaSants. Elconcert formarà part de la gira de presentació del seu nou disc, ‘La ruta delsgenets’ ( 2013), enregistrat, precisament, en l’última edició del festival.

El cantautor Xavier Baró. Zoom

Com encaixa aquesta antologia en la teva discografia, coherent, compacta, però sempre diversa d'un capítol a l'altre?

Amplia una mica més el meu món musical. Vas fent obra i sempre et quedes una mica lluny d'on volies arribar. Algunes cançons, a força de tocar-les, van desenvolupant-se i deixen l'antiga versió gravada com un esborrany. La ruta dels genets m'ha servit per actualitzar una part del meu repertori i també per enregistrar el so de L'Art de Troba, aquesta barreja de tradició i experimentació que em fascina.

Sovint interpretes cançons obscures, dramàtiques, violentes fins i tot. Què t'atreu d'aquesta perspectiva de la vida, prou present en el cançoner tradicional català?

Les millors cançons tradicionals són les que parlen de passions, crims, mals d'amors, cors trencats... El motiu? Perquè s'hi mostra la vida sense autocomplaença, van directes a la realitat. Es pot veure que qui l'ha escrita és una persona viva com tu, que passa pels mateixos laberints, a qui tampoc li van donar bones cartes, que ha pogut fer un mal pas... Et connecten amb el misteri de la vida.

¿Fins a quin punt ets sents com un antic joglar, que canta la realitat que l'envolta per a la gent que l'envolta?

M'hi sento del tot identificat, com una nova anella en la cadena d'una tradició. Aquest és el meu paper: anar de poble en poble cantant els signes del temps i els clarobscurs dels cors dels homes. I, si és possible, donar una mica d'il·luminació i inspirar alguna cosa que faci reviure sentiments adormits.

I què representa per a tu aquesta tradició?

Entre altres coses, una denominació d'origen. Parla del lloc on pertanys, t'explica com era tot en un principi, et recorda que va haver-hi uns valors que valien més que l'or. I ho fa a través d'una sonoritat específica, local, que t'emociona quan la reconeixes. Però has de saber incorporar-hi el so global per no semblar sortit d'un museu. Pensar localment i actuar globalment.

Des d'aquesta perspectiva, ¿quina relació tens amb personatges com Woody Guthrie, Bob Dylan i similars?

No n'hi tinc cap més enllà d'admirar algunes cançons i el compromís que van adquirir amb la seva obra com a part de la seva vida. Woody Guthrie em sembla un gegant, un oracle grec que va definir un país, els seus homes i el seu paisatge amb cançons. Dylan és més complicat. A mi m'agraden els seus primers discos, quan cantava com si fos cec.

Què podem fer davant d'aquesta sensació de la música convertida en un negoci pur i dur?

Jo adopto una postura individual, no demano a ningú que faci res. És cadascú qui ha de decidir si vol seguir alienant-se. Som en un moment en què la música sembla que no té cap valor, l'han convertit en un so per omplir el silenci, en un succedani de l'experiència que realment pot ser... La música que ha estat creació de veritat, que ha fet avançar, que ha redescobert sentiments i alterat consciències, no ha vingut mai de les modes, les empreses o la ràdio. A més, la música popular sempre ha patit molt per sobreviure. I això, en la Catalunya de la rialla benestant, no es pot admetre ni mostrar.

Què suposa per a tu el festival BarnaSants?

Una idea extraordinària que s'ha d'escampar més enllà de Barcelona. És la mostra de cançó d'autor més important del país, en què tothom hi té cabuda, que no es regeix per les modes o pel caprici d'una elit. Gràcies a la personalitat del Pere Camps, un agitador cultural que l'any 1936 hauria anat per Barcelona arengant el poble i cantant A las barricadas, no s'ha convertit en un festival postmodern. Ara que la cançó d'autor ha estat foragitada de la vista pública, el BarnaSants és com una trinxera.n