La mirada del silencio

Mentre l’estremidora The act of killing presentava un terrorífic autoretrat del mal, la no menys impactant La mirada del silencio funciona com una reflexiva representació del dolor patit per les víctimes d’una barbàrie. El mètode de Joshua Oppenheimer -que consisteix a forçar, càmera en mà, un despertar de la consciència- manté aquí el seu pols ferm. El director indaga en l’abjecció històrica amb la perseverança del Claude Lanzmann de Shoah ; fa dialogar víctimes i botxins, com a la seminal S21: La máquina roja de matar,de Rithy Panh, i segueix la pista d’un home decidit a destapar una veritat incòmoda, com a la magistral The emperor’s naked army marches on, de Kazuo Hara. El problema és que la urgència del film es veu enterbolida per un desconcertant preciosisme (fruit d’un afany poètic) i per un cert abús de les imatges d’impacte. Per tancar la paràbola sobre una societat colpejada per la desmemòria, no té problema a l’hora de filmar un ancià que, a punt de quedar-se cec, deambula perdut i aterrit per l’interior de casa seva. |