MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Els 25 millors discos del 2015

Dir “sang” seria exagerat, però sí que ens ha costat suor i llàgrimes. Perquè el caramelet dels crítics que premia un any de màxima atenció a les novetats discogràfiques és també una font de maldecaps: la llista de tot el que ha quedat fora també seria genial. Ara les relacions entre el Joan Pons, l’Olga Àbalos, l’Hugo de Cominges, el Yeray S. Iborra i el Borja Duñó seran una mica més tenses, però han arribat a un acord i, sí, per tercer any consecutiu la música negra guanya amb diferència. Gaudiu-ne!

Els 25 millors discos de l’any / CÈLIA ATSET Zoom

01

KENDRICK LAMAR

‘To Pimp a Butterfly’

Si el 2013 va ser l’any de Kanye West i el 2014 el de D’Angelo, aquest 2015 ha sigut Kendrick Lamar qui ha ostentat el ceptre de la música negra. Ho ha fet gràcies a To pimp a butterfly, un disc monumental que transcendeix de llarg el gènere del hip-hop. Perquè el que fa Lamar, més preocupat pel poder transformador de la música que per l’ego, la fama o els diners, és un fresc sobre l’Amèrica del Nord negra contemporània, una obra d’orfebreria musical plena de referències a les arrels (el soul, el funk, el jazz...) i amb l’escriptor de la Harlem Renaissance Wallace Thurman com a font d’inspiració. Sobreposant-se a l’èxit aclaparador del seu anterior i autobiogràfic good kid m.A.A.d city (2012), el de Compton pren el camí contrari al de West -l’ ego trip, el luxe, l’excés- i torna a comprometre’s amb la seva gent des de l’orgull de noi senzill de barri sobre el qual ha construït tota la seva poètica. Amb un flow melòdic imbatible, els arranjaments orgànics de músics de jazz com Robert Glasper i Kamasi Washington i amb convidats com Flying Lotus, George Clinton i Bilal, el geni californià ha creat una nova fita per a la música negra que costarà molt de superar.

02

ALABAMA SHAKES

‘Sound & Color’

Amb el seu segon treball, el grup d’Alabama expandeix un so que gira al voltant de l’expressivitat aparentment sense límits de la cantant i guitarrista Brittany Howard. Sound & Color s’eleva per sobre dels referents de soul clàssic i rhythm’n’blues del seu debut i coqueteja amb sons més contemporanis.

03

KAMASI WASHINGTON

‘The Epi’

Gairebé tres hores de jazz galàctic, polièdric i enlluernador que costa d’assimilar de cop però que creix cada vegada que s’escolta. Un disc que a priori podria semblar excessiu, però no, el vols tot, amb els deu músics, els cors inflats i les intervencions vocals de Patrice Quinn i Dwight Trible. I no te l’acabes.

04

JULIA HOLTER’

‘Have You in My Wilderness’

Amb el seu quart disc, la cantant i multiinstrumentista californiana ha anat domesticant el seu discurs, més avantguardista en els seus primers treballs i més contingut (i pop) en aquest Have you in my wilderness, que ha seduït la crítica internacional. El seu weird folk és arty, barroc i exuberant, però no expulsa ningú. Enamorarà fins i tot el públic menys especialitzat.

05

SUFJAN STEVENS

‘Carrie & Lowell’

El cantautor de Detroit és conegut per complicar-se la vida amb arranjaments complexos i discos conceptuals, però a Carrie & Lowell s’ha despullat del tot i ha despatxat el treball més colpidor de la seva carrera. Guitarra acústica i veu són la base d’un disc que explica una història molt trista, la del Sufjan nen, abandonat per la seva mare quan tenia tres anys, en un videoclub.

06

NIÑO DE ELCHE

‘Voces del extremo’

L’home de moda de la música espanyola aquest 2015. Costa no col·locar-li l’etiqueta de flamenc revolucionari, però ell insisteix que això seu va d’una altra cosa: experimentació, subversió llibertària i un directe que desperta passions (va ser la revelació del Sónar d’aquest any). Després d’una dècada en actiu, Francisco Contreras ha trobat una mina -ves per on- entre el públic indie.

07

ADRIÀ PUNTÍ

‘La clau de girar el taller’

Ja fa anys que Adrià Puntí ha anat tornant d’un silenci massa llarg amb gires i projectes diversos, però faltava un disc amb tots els ets i uts. L’esperat treball és nocturn, d’imatges impossibles, associacions lliures i mons intransferibles, amb malls, claus i tornavisos que evoquen l’ofici d’un artista que ha tingut temps per madurar unes cançons que condensen tot el seu geni.

08

GRIMES

‘Art Angels’

La canadenca Claire Boucher fa equilibris entre l’avantguarda més atrevida i el pop més descaradament comercial i se’n surt amb nota. Maximalista, ballable i enganxosa fins a l’extenuació.

09

JAMIE XX

‘In Colour’

Fantàstic debut en solitari del petit geni de The xx, que, alliberat de les estructures pop del grup, s’ha deixat anar amb una electrònica més experimental i més ballable, però igual d’addictiva.

10

FERRAN PALAU

‘Santa ferida’

Segon disc en solitari de l’ Anímic Ferran Palau i un pas més cap a la seva idea de puresa, ara amb tres supermúsics: Joan Pons d’El Petit de Cal Eril i els seward Adriano Galante i Jordi Matas.

11

SLEATER-KINNEY

‘No Cities to Love’

Deu anys després de The woods, el trio d’Olympia torna amb força. Res les ha despistat a l’hora d’entregar autèntics hits de punk-rock, urgents, directes i farcits de ganxos melòdics.

12

TAME IMPALA

‘Currents’

Kevin Parker ha abandonat les guitarres i ha abraçat els sintetitzadors per donar a llum un disc de psicodèlia gairebé electrònic, amb influències de la música de ball i del pop més enganxós.

13

ALGIERS

‘Algiers’

Soul, gòspel, blues, postpunk i sons industrials es fusionen en el debut del trio d’Atlanta. No inventen res però s’apropien d’aquests elements per crear un rock personal, espiritual i combatiu.

14

BJÖRK

‘Vulnicura’

Diari d’una ruptura sentimental amb profusos arranjaments de cordes i l’ajuda del productor de moda Arca als beats.

15

FATHER JOHN MISTY

‘I Love You Honeybear’

Aroma folk amb la brillantor de les grans cançons americanes dels 60 i 70, per un Josh Tillman altament seductor.

16

DOMINIQUE A

‘Éléor’

Onzè disc en 25 anys del de Provins, referent de la cançó contemporània francesa, serena i enlluernadora.

17

JOAN MIQUEL OLIVER

‘Pegasus’

Oliver guanya en profunditat i seguretat després d’Antònia Font. L’imaginari marca de la casa, en bona forma.

18

JOANNA NEWSOM

‘Divers’

Potser costa entrar en l’univers barroc de l’arpista i cantautora de Nevada City, però també és molt difícil sortir-ne.

19

NÚRIA GRAHAM

‘Bird Eyes’

Ja no val dir allò de jove promesa. Aquí hi ha una ferma cantautora elèctrica a la recerca d’un univers propi.

20

FAITH NO MORE

‘Sol Invictus’

Divuit anys després els californians tornen amb un treball que manté intacte l’esperit indòmit del seu funk metal.

21

XARIM ARESTÉ

‘La Rosada’

Per a Xarim Aresté la música és una droga, i la d’aquest disc és de la bona. Poètic, intens, balcànic i lluminós com pocs.

22

ALBERTO MONTERO

‘Arco Mediterráneo’

El músic d’origen valencià fa un pop ple d’ecos que resulten estranyament familiars, com si els haguéssim viscut.

23

FLORENCE & THE MACHINE

‘How Big, How Blue, How Beautiful’

El tercer disc de Florence Welch és grandiloqüent i evoca el pop més comercial dels 80, però atrapa irremissiblement.

24

ZA!

‘Loloismo’

Els Za! aprofundeixen en les lletres per ressaltar el contingut entretallat, divertit i espasmòdic del seu rock experimental.

25

PAUL WELLER

‘Saturns Pattern’

Amb The Jam, amb The Style Council, en solitari... 40 anys després, el modfather continua fent discos d’una sola peça.