CINEMA
XAVI SERRA

Una lliçó de periodisme

‘Spotlight’ relata la investigació real que va denunciar l’Església per encobrir abusos a menors

Videocrítica de 'Spotlight', una lliçó de periodisme favorita als Oscars Zoom

Scott Templeton és, probablement, un dels periodistes menys exemplars de la ficció televisiva de l’última dècada. Es tracta del jove i ambiciós reporter del Baltimore Sun que, en la cinquena i definitiva temporada de la sèrie The wire, escalava posicions al diari a còpia d’inventar-se les fonts i fabricar històries sobre un fals assassí en sèrie. Gus Haynes, el cap de secció, s’adona dels tripijocs de Templeton i el denuncia al seu superior, però no serveix de res: Haynes acaba sent degradat i Templeton guanya el premi Pulitzer pels seus articles falsejats.

És irònic que l’actor que interpretava a The wire el menyspreable Templeton sigui ara el director d’una pel·lícula que funciona com a elogi de la noblesa del periodisme, un retrat de l’ofici que posa l’èmfasi en el rigor, la tenacitat i l’ètica professional. Templeton, és a dir, Tom McCarthy, dirigeix la notable Spotlight, crònica real de la investigació d’un grup de periodistes del Boston Globe -premiada amb el Pulitzer- que va treure a la llum l’encobriment sistemàtic que feia l’Església catòlica dels abusos a menors per part de sacerdots. Una política de tolerància a uns crims repulsius que, per cert, no hauria sigut possible sense la complicitat d’altres institucions (polítiques, policials, legals i fins i tot periodístiques) que, en algun moment, van mirar cap a una altra banda per no posar en perill el privilegiat statu quo de l’Església.

Però Spotligh no parla en realitat de pederàstia, sinó de periodisme. I a diferència de moltes pel·lícules i sèries -especialment de totes les que porten la firma d’Aaron Sorkin-, el focus no es posa en la fricció entre les vides privades dels protagonistes i la seva professió, sinó en els mecanismes del seu ofici. És una lliçó de periodisme, en el sentit que es preocupa per mostrar com és la feina d’aquesta gent. Els periodistes, a més, no estan construïts com a figures en clau heroica, són persones normals que fan la seva feina. Més que cites clandestines amb fonts anònimes i confidències d’alt nivell, el que abunda a Spotlight és feina de redacció: trucades per telèfon, revisions de documents i discussions sobre la direcció de la investigació.

El principal mèrit de la direcció de Spotlight és probablement fer atractiva tota aquesta tasca fosca i no caure en temptacions melodramàtiques. Al film no hi ha estridències narratives ni interpretatives, sinó un respecte i discreció en sintonia amb el dels periodistes retratats. McCarthy dosifica la intriga i fa entenedora una investigació complexa que remou la consciència dels protagonistes. I és interessant com el seu repartiment coral -amb noms tan potents com Mark Ruffalo, Michael Keaton i Rachel McAdams- modula el registre per entregar actuacions sòbries i realistes, absents de pirotècnia. La fidelitat a la realitat i els seus tempos també es fa evident quan, a la meitat de la pel·lícula, la investigació és veu interrompuda de sobte per l’atemptat de les Torres Bessones, que, naturalment, requereix que tots els periodistes del diari deixin el que estan fent per cobrir la notícia més important de la dècada.

Spotligh també funciona com a reivindicació de l’slow journalism : ambientada a principis de la dècada passada, quan els diaris començaven a conviure amb internet, els protagonistes formen un equip d’investigació que podia arribar a estar-se un any treballant en un cas. L’objectiu no era aconseguir visites, sinó arribar a la veritat. Tampoc és que McCarthy i el seu coguionista (Josh Singer) caiguin en una visió idealitzada de la professió: a Spotlight no falta la crítica a les inèrcies d’uns periodistes que van passar per alt durant anys les evidències que tenien davant els ulls. També la mateixa resistència del diari de referència de Boston -una de les ciutats més catòliques dels Estats Units- a revelar el costat més fosc de l’Església amb totes les conseqüències que comporta. Però, essencialment, la del film és una mirada positiva que posa en valor el periodisme exigent. Hi ha un moment de Spotligth en què la llum verda per publicar el reportatge dels abusos s’ajorna perquè encara no és prou sòlid. Tot i arriscar-se a perdre l’exclusiva, s’opta per esperar i reforçar més la notícia. El missatge és clar: el diari no només competeix contra els altres diaris, sinó contra un estàndard de qualitat, és a dir, contra ell mateix.

La premsa nord-americana ha rebut Spotlight amb entusiasme, comparant-la amb obres mítiques del gènere periodístic com Network i Tots els homes del president. David Simon, creador de The wire i antic periodista, s’ha desfet en elogis sobre una pel·lícula que considera “profundament ètica”. I tot d’associacions de crítics dels Estats Units (Boston, Chicago, Detroit, Houston) l’han considerat la pel·lícula de l’any. De fet, tot i haver-se estimbat als Globus d’Or -no es va endur cap dels tres premis als quals estava nominada-, Spotlight figura entre les favorites a l’Oscar a la millor pel·lícula i és la segona més ben situada a les cases d’apostes, per davant d’ El renacido i Mad Max i només per darrere de La gran apuesta. Però per conèixer el desenllaç d’aquesta cursa caldrà esperar al 28 de febrer.|