CINEMA
JOAN PONS

Els límits del documental

La 18a edició del DocsBarcelona explora els marges del cinema de no-ficció, del 25 al 31 de maig

'La lista de Falciani'. / DOCSBARCELONA Zoom

Costa de creure, però encara hi ha gent que diferencia entre pel·lícula i documental. Com? De veritat? Doncs deu ser perquè no han trepitjat mai el Festival Internacional de Cinema Documental de Barcelona. Al llarg de 18 edicions, aquest certamen ha demostrat any rere any, títol rere títol, que un llargmetratge (una “pel·lícula”, si voleu) pot ser de ficció o de no-ficció. Perquè l’observació de la realitat pot ser tan inspirada, reveladora i brillant (de vegades, més i tot) com la imaginació d’un guionista o el sentit de la posada en escena d’un director. I pot ser igual de creativa, òbviament. Bona prova de tot això és la programació del DocsBarcelona d’enguany. Molts dels títols conviden a exclamar: “Ostres, doncs no em pensava que un documental podria ser així!” De fet, alguns films dels 42 que es podran veure al festival del 25 al 31 d’aquest mes fins i tot es podrien considerar com a part del gènere de ficció clàssic.

LA SEQÜELA MORAL. De pocs documentals s’ha parlat tant en els últims temps com de The act of killing. Era una peça que glaçava la sang: els botxins de les grans matances d’Indonèsia als anys 60 reproduïen aquells episodis amb orgull, amb riallades i amb... números musicals. Com que el director d’aquest film va ser criticat pel seu posicionament moral (per a alguns, no acabava de censurar la barbàrie que explicava i empatitzava en excés amb els monstres que retratava), Joshua Oppenheimer ha decidit deixar clara la seva postura fent una segona part protagonitzada, aquest cop, per les víctimes d’aquells botxins. Més que una seqüela, La mirada del silencio és un revers, una esmena i la part que faltava per construir un díptic necessari sobre l’episodi més terrible (i poc conegut) del passat d’Indonèsia.

‘THRILLER’ POLÍTIC CONSPIRANOIC. Ja fa uns anyets, des que Inside job, The flaw o La doctrina del shock ens van ajudar a tots a entendre millor aquests temps de crisi, que els documentals s’han convertit en les pel·lícules amb més voluntat de ser testimoni del seu temps. També de construir el relat d’aquest temps de confusió política, econòmica i social. Aquest relat penetrant, necessari, valent i d’abast global continua escrivint-se gràcies a diferents títols de la programació del DocsBarcelona: qui vagi a veure la inaugural La lista de Falciani (1) -sobre la famosa filtració d’un empleat de la banca HSBC a Suïssa, que va descobrir al món més de 130.000 comptes d’evasors fiscals-, Democrats (3) -sobre el procés constituent a Zimbàbue-, El Visionario. El hombre que predecía la economía mundial - amb el títol ja està tot explicat, no?-, La vida es sagrada o Greece : days of change -dos films sobre persones que planten cara a l’insostenible statu quo de Grècia i Xile-, segur que acaba descobrint més secrets de com funciona el món actualment que no pas si es quedés assegut a casa mirant els telenotícies.

SÍ, COMÈDIA D’ACCIÓ. No sembla gaire habitual que un documental sigui també una comèdia. Però n’hi ha. I tant que n’hi ha! Existeixen alguns racons, períodes i històries que oculta la realitat que només es poden entendre des del somriure. A Turquia, per exemple, al llarg de més de 30 anys es van fer un tip de rodar rèpliques dels grans títols del cinema nord-americà. Eren versions autòctones realitzades amb pocs diners i molta barra (de vegades afusellant la planificació de l’original), d’ E.T., de Superman, de Rambo... Si és que fins i tot tenien el seu propi Chuck Norris otomà (l’actor de culte per als fans del cinema psicotrònic Cüneyt Arkin)! De tota aquesta indústria cinematogràfica de la còpia en parla Remake, remix, rip-off, un documental per fer-se un fart de riure, com amb el recentment estrenat Electric boogaloo: the wild, untold story of Cannon Films.

EL DOCUMENTAL MUSICAL. Barcelona no és gaire conscient de la sort que té respecte al cinema documental musical: entre l’In-edit, els films que programa el Sónar i els que de tant en tant cauen al Primavera Sound, és complicat que se’ns escapi algun dels títols importants de l’any. Al DocsBarcelona també hi ha documental musical, òbviament, tot i que, en aquest cas, sovint la música és només una excusa, un tractament tangencial, per acabar explicant uns altres continguts. La pel·lícula de clausura d’aquesta edició, per exemple, Dancing with Maria (2), és un film sobre una professora de ball argentina de 93 anys que encara dóna classes. Però, en realitat, és una peça sobre un personatge que decideix seguir aferrat a la vida mitjançant la dansa. I Alentejo, Alentejo és un film sobre els aficionats al cant coral del sud de Portugal que també parla sobre com les tradicions culturals es preserven sense ajuts institucionals, sinó amb la voluntat d’unes persones que saben que les expressions musicals genuïnes sobreviuen gràcies a la pràctica: actualitzar la lletra d’aquests cants al camp o la taverna (improvisant referències al present) és la millor manera de comprovar les molt saludables constants vitals d’una tradició.

EL DRAMA BÈL·LIC. Si Clint Eastwood hagués situat El francotirador a Girona en lloc de Texas, podria haver triat com a protagonista Djalal, el personatge principal de Game over. Però també és veritat que el resultat hauria sigut ben diferent. Aquest jove obsessionat amb les armes de joguina, els videojocs de guerra, el cinema bèl·lic i els vídeos a YouTube (gravant-se a ell mateix fent operacions militars) acaba aterrant al front afganès en qualitat de franctirador. I la realitat és molt diferent de les pel·lícules de guerra: és molt més avorrida! El seu retorn a casa com a exsoldat no s’assembla a gaires altres retorns des del front que hàgim pogut veure en una pantalla.

UN APARADOR MENSUAL. Que en els últims anys, el documental ha donat un bon nombre de títols cèlebres no ho discuteix ningú. No obstant, no és gratuït recordar també els aparadors d’aquest llegat recent: la secció El Documental del Mes. 10 anys celebra una dècada dedicada a divulgar a casa nostra aquestes pel·lícules de no-ficció mes rere mes amb la recuperació de films tan aplaudits com 5 cámaras rotas, Nömadak TX, Pecados de mi padre i Su nombre es Sabine. |