CINEMA
XAVI SERRA

Els límits del control

Dues dones mantenen una relació sadomasoquista desigual a la sensorial ‘The duke of Burgundy’, que subverteix l’imaginari del cinema eròtic. Entrevistem el seu director, Peter Strickland, un dels autors més personals del cinema britànic actual

Els límits del control / LA AVENTURA Zoom

En el que sembla una idíl·lica zona rural anglesa, una erudita de les papallones manté una relació de dominació sadomasoquista amb la seva minyona. La tracta amb menyspreu i arrogància, i la força a rentar-li la roba interior a mà i a fer-li massatges als peus. La humiliació desemboca habitualment en ardoroses sessions de sexe. Però a The duke of Burgundy és perillós donar res per fet i la pel·lícula ràpidament ens obliga a qüestionar la nostra primera impressió. ¿Són la Cynthia i l’Evelyn senyora i servent o amants? Qui és en realitat la dominant i qui la submisa?

La tercera pel·lícula del britànic Peter Strickland es mou dins les coordenades del thriller eròtic de contorns terrorífics, però ho fa per reflexionar sobre els rituals i la representació de l’amor, sobre els rols que adoptem en la parella per adaptar-nos a les necessitats i desitjos de l’altre. “Tant els personatges com les seves pràctiques són al·legòriques -assenyala Strickland-. El públic ha d’intentar anar més enllà de la relació sadomasoquista i veure que aquesta és una pel·lícula sobre el compromís en una relació. Si s’han de fer coses tot i no voler o si l’altra persona hauria de reprimir un desig molt profund. Podria ser que una persona vulgui tenir fills i la seva parella no, o que un vulgui viure al camp i l’altre a la ciutat, etc”.

Crítica de 'The duke of Burgundy'

En la relació sadomasoquista, l’Evelyn representa el rol de submisa, però paradoxalment té una gran necessitat de control: escriu diàlegs i acotacions perquè la Cynthia representi el personatge de dominatrix, li compra el vestuari i critica la seva actuació. “Tot l’èmfasi està posat en el plaer de l’Evelyn -apunta Strikland-. La gran ironia és que la Cynthia ni tan sols pot gaudir dels massatges de peus que li fan perquè ha d’aparentar sempre una màscara de dominant”. El director filma la relació entre els personatges amb delectació, però sense acabar de mostrar mai els cossos despullats i deixant bona part de l’acció sexual fora de camp. “Vaig decidir que no era necessari -diu Strikland-.És una pel·lícula fetitxista i l’excitació de l’Evelyn sorgeix més de l’atmosfera, els diàlegs i la dinàmica de poder que no pas de la carn”.

'Dominatrix' en pijama

The duke of Burgundy és el primer film del britànic que s’estrena en sales, tot i que la setmana que ve s’estrenarà també Berberian Sound Studio, que explora els mecanismes del cinema a través de la història d’un dissenyador de so que es veu progressivament atrapat en la pel·lícula de terror en què treballa. Si en aquest títol Strickland homenatja els mestres del giallo italià, a The duke of Burgundy s’inspira en el cinema eròtic dels 60 i 70 que feien erotòmans recalcitrants com Jess Franco. “Ell és un dels punts de partida -admet-. Però el que volia era fer servir alguns dels tòpics del cinema de Franco i altres directors de la seva època, com el lesbianisme i el sadomasoquisme, i traslladar-los a un context domèstic. Observar el que hi ha darrere del teatre de la dominació i veure una dominatrix en pijama roncant al llit”. La imatge segurament li hauria agradat a Buñuel, a qui Strickland homenatja batejant una secundària com Dr. Viridana. “En realitat és el nom d’una papallona, Tortix Viridana, però el vaig triar per la proximitat amb Viridiana. M’encanta la forma en què Buñuel revela els desitjos humans més profunds. L’escena del majordom de Belle de jour mostra la paradoxa del poder i la teatralitat del sadomasoquisme en un minut. Jo vaig necessitar 100 minuts per fer-ho”.

El film llueix un dels crèdits més originals de l’any: el perfum dels personatges, Je Suis Gizella. “No és real, només una forma de suggerir que es tracta d’un tipus de film molt basat en els sentits -confessa el director-. Ara bé, el productor va encarregar un perfum especial per a la première de Londres. Jo me’n vaig posar una mica, però després la gent m’evitava”. Un dels sentits que privilegia el cinema d’imatges exquisides de Strickland és la vista, però el britànic no descuida mai l’oïda: si a Berberian Sound Studio desconstruïa l’arquitectura sonora del cinema de terror, aquí juga amb els sons de les papallones i cedeix protagonisme a la banda sonora de pop somiador de Cat’s Eyes.