Le week-end

El cinema no és matemàtic. Sumats, els mateixos elements -parelles en crisi, passejades de postal i xerrameca agredolça- no necessàriament donen el mateix resultat. Le week-end no és l'epíleg decrèpit d' Abans del capvespre , sinó un retrat incisiu i amb un punt pervers de l'agonia d'un matrimoni a la recerca d'una última oportunitat. El segell de Kureishi es palpa en les referències a la cultura pop -les cançons de Nick Drake, el ball de Bande à part - i sobretot per defugir la complaença en la mirada cap a dos personatges amb la confiança per fer acudits sobre el penis "parcialment erecte" del marit però també de burxar les ferides amb la impunitat que atorguen trenta anys de convivència. A Le week-end l'amor està fet de tendresa i complicitat, però també de frustracions, dependències i pors. Perquè a diferència dels últims exemples del cinema geriàtric ( El quartet, L'últim concert , Plan en Las Vegas ), el film de Michell no parla de la vellesa, sinó del fracàs. Vet aquí el seu triomf.