Crítica de cinema
Joan Pons

La lapidation de Saint Étienne

Direcció i guió: Pere Vilà i Barceló. 83minuts. Espanya (2012).Amb Lou Castel, Marie Payen, Luis Rego i Elsa Toro.

No és gens difícil interpretar La lapidation de Saint Étienne en clau d'al·legoria contemporània: un personatge entre l'anacoreta i el malalt de la síndrome de Diògenes es nega a abandonar el pis on ha viscut sempre i decideix que la seva vida es vagi podrint de la mateixa manera que es va podrint el seu entorn. És a dir: tota la nostra realitat està caient en una espiral de descomposició i nosaltres ens entestem a no fer res. La segona cinta de Pere Vilà i Barcelò és una proposta tan exigent i amb poques concessions com el seu debut, Pas a nivell . Fins i tot més: aquest film és com veure una persona que es va morint voluntàriament i a temps real. I no sembla que la terrible decisió d'aquest personatge sigui cap bogeria: ni la seva filla ni els seus veïns, tan esquerps i poc empàtics tots ells, sembla que puguin donar cap argument vàlid perquè el misantrop que encarna el gran actor francès Lou Castel continuï vivint en aquest món de merda. Una pel·lícula extrema, nihilista i decadentista que demostra que a Catalunya un altre cinema és possible.