ESCENES
BELÉN GINART

Julio Manrique: "Alguns segueixen associant teatre i entreteniment caspós"

La història és crua. Però Julio Manrique ha gaudit dirigint 'Roberto Zucco', de Bernard-Marie Koltès, peça mítica que sempre l'ha fascinat. L'obra segueix el periple delictiu d'un assassí, i està escrita des de la urgència: l'autor va morir prematurament després d'acabar-la. Emoció, baixos fons i teatre del que deixa pòsit

ALGUNS SEGUEIXEN ASSOCIANT TEATRE I ENTRETENIMENT CASPÓS Zoom

Roberto Zucco és una obra clau de Koltès. ¿Qué n'han de saber els que no coneixen el text ni l'autor?
Per començar, que és l'última obra d'un gran autor contemporani. La va concloure mesos abans de morir de sida el 1989, als 41 anys. El fet d'escriure aquesta obra lliurant una mica un combat contra la mort li dóna una mena d'urgència, de fúria que la fa molt viva i molt emocionant.

Es tracta d'una obra inspirada en un fet real.
Sí, s'inspira en el cas del venecià Roberto Succo, un noi molt jove que havia portat una vida normal, de bon estudiant i bon nano, fins que un dia va matar el seu pare i la seva mare, es va escapar de la presó on l'havien tancat, se'n va anar a França, on va encadenar una sèrie de crims diversos, el van detenir un altre cop prop del domicili familiar i es va suïcidar a la presó.

Com el va conèixer Koltès?
Va veure un cartell de Se busca al metro i també imatges televisives de la seva fuga de la presó, que per cert són a YouTube. Koltès es va sentir atret per alguna cosa que emanava el seu rostre. Zucco no seguia cap pauta a l'hora d'escollir les seves víctimes, per això va costar tant atrapar-lo.

Però, evidentment, no en fa una història literal.
No, esclar, d'alguna manera l'autor construeix un mite amb Roberto Zucco, el mite d'un assassí sense motiu. Els mites són grans miralls de tots nosaltres, i el mateix Koltès s'emmiralla en la força, en el destí tràgic, en l'ambigüitat, en la capacitat hipnòtica que té el personatge, fascinant i portador de mort. Li serveix per parlar de si mateix.

¿I amb qui es troba Zucco en el seu viatge?
Koltès crea una galeria de personatges que li serveixen per tornar a les perifèries, als baixos fons, a l'underground (hi ha una escena que passa al metro). Són personatges fascinants, una mica al límit, que creen una mena de retaule, de mosaic.

A tu l'admiració per Koltès et ve de lluny.
És molt bo, no s'assembla a ningú, va escriure com sempre bevent de moltes fonts, però al final va aconseguir la seva pròpia veu, que és única, i això el fa molt valuós. És un miracle que es produeix poques vegades.

És una obra amb gairebé una trentena de personatges, ¿com ho heu resolt?
Treballem amb vuit actors i tots fan més d'un paper tret de Pablo Derqui, que interpreta Roberto Zucco i no en fa cap altre. Particularment em satisfà perquè en les obres que dirigeixo m'agrada que tothom estigui molt ocupat, implicat a fer que el projecte comú vagi bé.

Què ha de tenir un actor per ser un bon Zucco?
A banda de valor i generositat, necessaris en qualsevol actor, ha de tenir capacitat de seducció, hipnòtica, amb silencis interessants, pertorbadors, escrutadors. Ha de ser algú que, no fent res, et faci interessar-te molt pel que amaga. Ha de ser un actor excel·lent.

Quin viatge emocional fa el personatge?
Arrenca des del poder d'Hèrcules, que és quan s'escapa de la presó i pensa que no li passarà res. Després acaba fent una gran davallada amb la imminència de la mort.

L'obra és una coproducció entre el Romea i el Teatro Español de Madrid, on es veurà a l'octubre. ¿Hi ha més gira prevista?
Hem treballat amb una opció escenogràfica que facilita el trasllat. Tenim moltes ganes que es faci fora, però dependrà de les circumstàncies, que avui no són gaire favorables a la cultura en general ni al teatre en particular.

¿Et preocupa el futur de la professió?
Hi ha talent i ganes, però la generació que hauríem de prendre el relleu ara no ho tenim fàcil, perquè ens trobem amb una forta retallada de recursos. Però el més preocupant és un problema de fons, perquè en alguns àmbits polítics encara hi perviu una identificació casposa entre teatre i entreteniment. Aquesta concepció és el que ens pot perjudicar més.

Què els diries als que opinen que el teatre és un luxe prescindible?
Alguna vegada he fet l'exercici d'intentar seguir aquest raonament i he arribat a la conclusió que no, no és superflu. És important, i molt. La cultura, el teatre, t'obren els ulls a altres poètiques, et donen coneixement, i això t'eixampla. Tant de bo aquest Roberto Zucco serveixi per acostar l'obra i l'autor a molta gent que no els coneixia. Aquest és el veritable sentit de la nostra feina, la nostra aportació, i crec que per això és útil i necessària.