CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

La isla mínima

**** Direcció: Alberto Rodríguez Guió: Alberto Rodríguez, Rafael Cobos. 105 minuts. Espanya (2014). Amb Raúl Arévalo, Javier Gutiérrez, Nerea Barros, Antonio de la Torre. Per a nostàlgics de ‘La huella del crimen’

D’acord, Raúl Arévalo no és Matthew McConaughey, Javier Guitérrez no és Woody Harrelson i La isla mínima no és True detective. Au, ja està dit. No cal que comparem més (amb intencions gairebé sempre malicioses) la pel·lícula d’Alberto Rodríguez amb la sèrie de televisió de Nic Pizzolatto, per molta estètica i similituds argumentals que comparteixin. Perquè la veritat és que mentre estem veient La isla mínima l’última cosa que ens passa pel cap és pensar en una altra història que no sigui la que ens està xuclant des de la pantalla. Així d’absorbent és aquest thriller detectivesc que transcorre a la desembocadura del Guadalquivir. Si en el seu anterior film, Grupo 7, Alberto Rodríguez aixecava la catifa dels mètodes policials desplegats en els moments previs a l’Expo 92 de Sevilla, a La isla mínima el director baixa al clavegueram dels anys de la Transició. Un escenari encara amb ressaca del franquisme on el paisatge juga un paper primordial. Tot i la bellesa agresta dels aiguamolls de Cadis, tot sembla pobre, brut i a mig civilitzar. Aquest ambient ferotge i espès condiciona la investigació de la desaparició de dues germanes adolescents: a cada pas que fan la parella de policies sembla que s’estiguin ficant més endins d’unes arenes movedisses potser més al·legòriques que reals. Si el relat de La isla mínima és tan ferm i ric en matisos potser és per això: perquè, més que d’un assassinat en un poble, la pel·lícula parla d’un país que l’any 1980 encara tenia molts aspectes socials, culturals i administratius en vies de desenvolupament. Gràcies a aquesta pel·lícula i a El Niño, de Daniel Monzón, ja podem dir que el cinema negre popular fet a Espanya ha assolit un nou estàndard de qualitat.