Crítica de cinema
XAVI SERRA

El impostor

** Direcció i guió: Bart Layton. 99 minuts. Regne Unit (2012).Documental. Amb Ken Appledorn, Debbie Jennings, Adam O'Bria i Anthony Zanlungo.

¿N'hi ha prou que la història que explica un documental sigui extraordinària perquè el documental també ho sigui? El viatge artístic de Bob Dylan als 60, per exemple, és tan fascinant i complex que sembla que contagia aquestes qualitats a films com Don't look back o No direction home . Però darrere d'aquestes obres hi havia dos autors en plenitud, Pennebaker i Scorsese. De documentals mediocres sobre Dylan n'hi ha a cabassos; i el que separa el gra de la palla és el talent i una mirada pròpia.

A El impostor , Bart Layton s'endinsa en l'al·lucinant història de Frédéric Bourdin, un individu que muda d'identitat com qui canvia de camisa, un personatge que sembla sortit d'una novel·la de Palahniuk o del thriller més recargolat de Hitchcock. A mitjans dels 90, buscat per la Interpol, s'amaga en un centre de menors espanyol i es fa passar per un noi nord-americà desaparegut anys enrere, amb tant d'èxit que fins i tot enganya la família del nen i s'instal·la a viure amb ells. Tot i tenir sis anys més que el noi, accent francès i un color d'ulls i de cabells diferent, Bourdin és acollit per la família. Layton recolza tant en recursos del documental -entrevistes i materials d'arxiu- com de la ficció -reconstruccions dramàtiques, dilatació del suspens-. Però més que el thriller , El impostor frega el docudrama televisiu, abusant d'èmfasi i posada en escena, obsessionat per la superfície dels fets i incapaç d'aprofundir en el significat profund de la relació patològica entre Bordin i aquesta família peculiar. Per trobar el talent i una mirada pròpia, potser haurem d'esperar-nos a La propera pell , el film inspirat pels mateixos fets que prepara Isaki Lacuesta.