Una mica de cultura barcelonina
Sense ficar-nos gaire en política, el pacte entre Barcelona en Comú i el PSC per estabilitzar el govern Colau ha comportat sorprenentment una polèmica de caràcter cultural. Dic sorprenentment perquè ja fa temps que la cultura no genera cap mena de polèmica. Queixes sí, però debat de fons, poc. En Xavier Marcé, home de Focus i encarnació del vell model productivista dels últims vint anys, va ser vetat. I les qüestions de la cultura han caigut en mans d’en Jaume Collboni. Ironia poètica (o no), en Collboni porta, amb cultura, promoció econòmica, la conya del congrés de telèfons i allò de la projecció internacional.
A Barcelona ja fa quasi dues generacions que se’ns ha inculcat una sola idea: la cultura és una branca del màrqueting que és, alhora, el braç teòric del capitalisme. Dit d’una altra manera: la cultura ven marca i la marca augmenta el preu de les coses. En aquest cas, les coses som tots nosaltres, els barcelonins. Una ciutat amb molta cultura sempre es veu amb cor d’apujar els lloguers una mica més.
Però ¿té Barcelona una autèntica cultura per gestionar? Més enllà d’equipaments i programacions, tenim vida?, tenim veu? Què ens explica la ciutat si l’escoltem? Perquè la Barcelona potent sempre ha parlat a banda i d’amagat de les seves polítiques culturals.
Dels Xarons a la Colla del Safrà. Dels Quatre Gats als anarquistes. De la Gauche Divine a Casavella. De La Banda Trapera al so Barcelona...
És cert que en totes les grans ciutats la potència artística del carrer ha deixat lloc al soroll del bus turístic. La Nova York dels Zara ja no té perill. París és el poble que hi ha al costat d’Eurodisney, Roma ja no té cap Pasolini que l’expliqui i Madrid...
Per això la pregunta pertinent no seria quina és la cultura que es pot consumir a Barcelona sinó quina és la que podem crear. Quina neix de la ciutat. Aquesta és la que (encara) es troba amagada sota tones de Gaudí’s fake, de macrofestival per drunkenguiris i produccions franquiciades. La que no dóna diners ni crea Marcabarcelona i la que a gent com Collboni mai no li ha interessat perquè no sap què fer-ne.
