‘New xurro trucks in BCN’
Passava l’altre dia capcot per aquella catàstrofe barcelonina que es diu 22@ quan l’estupefacció que porto de sèrie es va multiplicar. En una mena de jardinet provincià que té La Grapadora ( aka Museu del Disseny), una munió de subjectes s’aplegaven al voltant d’unes rulots dels anys del Cuéntame. No era un campament romaní, era un acte hipster. La cosa es diu Fogons Urbans i consistia en una mena de recreació del càmping La Ballena Alegre dels 80 meets una oficina de reclutament de l’Estat Islàmic (ho dic per les barbes i la fe, esclar). En definitiva, l’acte volia portar a Barcelona això dels food trucks. Bàsicament, es tracta de menjar dret i de manera incòmoda el mateix que es pot menjar en qualsevol bar, terrassa o restaurant de la ciutat tranquil·lament. És un invent que es veu que ve d’aquells països incivilitzats on la gent dina dempeus per fer feliç els amos i es pren el cafè mentre corre per no fer-los emprenyar.
De food trucks,però, sempre n’hi ha hagut. Quan jo era jove i anàvem de concert, sempre ens flanquejaven uns food trucks que, in illo tempore, es deien xurreries. El mateix, però sense tanta tonteria. Podies demanar un frankfurt o un pinxo maridat amb una birra industrial, o jugar amb les textures dels xurros tot enllardant la samarreta. Ningú va pensar a batejar-los com “cultura xurro truck.”
Llegeix (si vols) l'article anterior de Baños: 'Una mica de cultura barcelonina'I aquest és el drama que tenim amb els hipsters. A més de ser un moviment tremendament conservador i neoliberal, vol que fem pitjor i de manera més cara coses que des de sempre s’han fet al país. Ells miren d’imposar-nos el que anomenen “cultura urbana” als habitants d’una urbs bimil·lenària. I, així, ens fan creure que la murga de l’ skate és esport urbà quan no hi ha un esport més de ciutat que la petanca. Parlen de moda urbana com si a Barcelona ens vestíssim amb roba rural. I ara treuen això dels fogons urbans com si la barra de bar, el menú, la tapa i el ressopó no fossin productes urbans i d’èxit amb un aval centenari d’acceptació.
Al final, les papereres plenes de brossa, olor de currywurst, desolació i una mandra infinita per aquesta nova urbanitat tan inofensiva i pallussa.
