Cimino
En un dels pitjors moments per a l’expressió adulta audiovisual ( aka cinema bo) hem perdut dos dels cineastes que van fer de la mirada un ritme personal i trasbalsador. Han mort Kiarostami i Cimino. Se’n van en moments grollers en què l’èxit ho mesura tot i tots dos marxen amb la dignitat de l’exiliat i del marginat. Del fracàs i de la incomprensió.
Un cinema cru
No conec a fons la filmografia de l’iranià (tot i el record commovedor que tinc de l’anomenada trilogia del terratrèmol ) i per això i per afinitat, diguem-ne biogràfica, us faré un modest panegíric del megalòman i astorador Michael Cimino. I hem de començar per El caçador, una obra mestra incontestable i un dels exponents més notables de l’anomenat nou cinema nord-americà. Un cinema cru, marcat pel Vietnam, la contracultura, les drogues i la Nouvelle Vague. El Cimino d’ El caçador emparenta amb l’Scorsese de Taxi driver, amb els guions violents i morals de John Milius o amb la nostàlgia lúcida de Bogdanovich. Un cinema irrepetible que va tenir en La porta del cel l’epíleg tràgic de l’estigma del fracàs comercial.
Llegeix (si vols) l'article anterior d'Antonio Baños: 'Sí a la Movida
Però posats a recuperar coses abans que la seva figura caigui en el pou de l’oblit més absolut (potser la setmana que ve), convé destacar la seva feina com a guionista. I d’aquí dues peces absolutament diferents. Abans que Tarantino li fotés la grapa a tot i convertís en broma postmoderna tot el cinema de sèrie B, aquest presentava títols de notable profunditat. Un d’ells, Thunderbolt and Lightfoot (aquí titulat Un botí de 500.000 dòlars ), és un guió que Cimino va presentar a Clint Eastwood. Finalment, Cimino va acabar dirigint aquesta buddy movie que va revelar Jeff Bridges com a actoràs. Perdedors, la força narrativa i moral del paisatge, la relativitat de la justícia envers la moral personal... Tots ells temes que travessen la seva obra. I per acabar, el rescat d’un altre guió de Cimino rodat per Douglas Trumbull l’any 1972: Naus silencioses. Un exemple que una altra ciència-ficció era possible. Sense explosions, sense monstres i sense asteroides. Només el conflicte moral sobre l’espècie i el planeta que ens va deixar una traça del talent malaguanyat d’en Cimino.
