CINEMA
XAVI SERRA

La gran vellesa de Sorrentino

El director italià medita sobre el pas del temps a ‘La juventud’, que protagonitza un gran Michael Caine

La gran vellesa de Sorrentino / VERTIGO Zoom

És inevitable jugar a les comparacions entre La gran bellesa i el nou treball de Paolo Sorrentino, la igualment fastuosa i barroca La juventud. El director italià torna a pescar en l’imaginari fellinià i, si l’última vegada va caçar una Dolce vita ben llustrosa, aquest cop el peix a la xarxa té una retirada a Fellini 8 1/2. Irònic, perquè Sorrentino és segurament el director italià amb més personalitat de la seva generació. En lloc de les passejades nocturnes de Jep Gambardella a través de l’esplendor i el buit de la nit romana, aquí el fil conductor és l’amistat indestructible de dos artistes octogenaris, un cineasta (Harvey Keitel) i un compositor (Michael Caine), instal·lats en un balneari suís on l’un intenta completar el guió d’una pel·lícula i l’altre que el deixin tranquil al seu retir.

Guanyadora dels Premis del Cinema Europeu -millor pel·lícula, director i actor-, La juventud és una pel·lícula sobre el pas del temps com a presó, com a llosa que devora els records i les il·lusions. “En què penses?”, li pregunten a un transsumpte de Maradona, inflat i decadent, que fantasieja amb la seva esvelta joventut futbolera. “En el futur”, contesta sense ironia. De vegades sembla que els personatges habitin un present intemporal, com les peces d’un mausoleu que els encarregats del balneari canvien de lloc periòdicament en una coreografia estèril. Aquest escenari serveix de tauler ideal per al joc favorit de Sorrentino, els contrastos: bellesa i lletjor, decadència i esplendor, comèdia i tragèdia... I, esclar, joventut i vellesa. No són alienes al joc d’oposats les personalitats dels dos amics: el personatge de Caine es manté a distància de la vida, parapetat darrere el seu rictus de desencant, indiferent als precs de la reina d’Anglaterra perquè torni a interpretar en viu la seva obra més lleugera i popular; per al personatge de Keitel, en canvi, el cinema continua sent una qüestió de vida o mort. El músic creu que les emocions estan sobrevalorades; per al cineasta és l’únic que hi ha a la vida.

En aquesta pel·lícula tan pirotècnica i barroca, tan plena d’aforismes d’enginy forçat i píndoles de saviesa, les passejades de la parella d’amics constitueixen un oasi de senzillesa i naturalitat. Les seves converses sobre capacitat urinària i velles amants, el rebuig a embrutar la seva relació parlant de “coses dolentes” traça un elogi discret de l’amistat com a refugi de les decepcions de la vida. Però La juventud és molt més que la història de dos vells amics. Al seu voltant, Sorrentino dibuixa un catàleg de personatges excèntrics entre la caricatura i la genialitat: la filla del compositor, a qui el seu marit ha abandonat per una estrella del pop “millor al llit”, la vella glòria del futbol amb la cara de Karl Marx tatuada a l’esquena, la voluptuosa Miss Univers -Madalina Diana Ghenea, una revelació- que dóna lliçons de saviesa, el lama tibetà que levita d’amagat i l’estrella de Hollywood cansat de ser reconegut únicament per un paper de robot... Tot plegat, un univers extravagant i excèntric que, com acostuma a passar en el cinema de Sorrentino, es mou gairebé sempre entre el ridícul i el sublim en un delicat equilibri.

El més inapel·lable del film és, tanmateix, un Michael Caine en plena forma a qui Sorrentino ha regalat el millor paper de la seva maduresa. Ignorat pels Oscars i els Globus d’Or -que, en canvi, sí que van nominar una Jane Fonda passada de voltes com a diva de Hollywood amb caràcter-, el seu personatge no tindrà el carisma decadent del Gambardella de Toni Servillo, però presenta un retrat emocionant de la vellesa que no se sustenta en mirades aquoses i tremolors fingides, sinó en el silenci impotent d’algú que, després d’aconseguir tot l’èxit professional possible, ha assumit la derrota en l’amor i en la vida. A Caine, a més, se’l veu més còmode en el paper de l’observador passiu que en la solemnitat en què el té instal·lat Christopher Nolan en les seves pel·lícules. “M’agrada interpretar personatges de la meva edat -bromejava al Festival de Canes, on es va presentar la pel·lícula-. L’alternativa és interpretar personatges morts i no tinc pressa perquè arribi aquesta possibilitat”. A La juventud, el seu humor esmorteït compensa altres excessos.

Com que el cinema de l’italià és un cinema de moments, en què la perfecció predomina més en la part que en el tot, la música té un gran protagonisme. Sorrentino, de fet, arrenca el film amb una actuació en directe del grup de funk-pop femení The Retrosettes Sister Band. El cantautor Mark Kozelek també actua a la pel·lícula. Res complicat, això sí: es limita a fer de si mateix i cantar les cançons de bressol suïcides de Sun Kil Moon i una versió dels Yes, Onward, des de l’escenari nocturn del balneari. Un altre cameo musical -aquest en clau autoparòdica-és el de la cantant anglesa Paloma Faith. I a la meitat de la pel·lícula, Sorrentino es marca un videoclip transcendent amb l’èpica Storm del grup de postrock canadenc Godspeed You! Black Emperor. Una barreja eclèctica que s’afegeix a l’única peça original, Simple song #3, que representa que és la composició més brillant i senzilla del personatge de Caine. La interpretació final no està a l’altura de les expectatives, però ha colat amb els acadèmics de Hollywood: és l’única nominació a l’Oscar de la pel·lícula.|