La gran familia española

Tinc un dubte: ¿vint minuts finals fantàstics compensen més d'una hora insuportable? Em temo que no. Aquest és el problema bàsic de La gran familia española . Daniel Sánchez Arévalo no ha superat encara el seu debut - AzulOscuroCasiNegro -, de llarg la seva millor pel·lícula. Gordos i Primos són molt fluixes i la que avui ens ocupa té un problema estructural tan important que torpedina la seva línia de flotació. La tramoia temporal del film és un desastre: l'acció té lloc durant la final del Mundial de Sud-àfrica i Sánchez Arévalo resol molt malament el seu encaix amb les relacions familiars que formen el nucli argumental. Naufraga amb estrèpit, i situacions com la del robatori del germà gran són de vergonya aliena. Té interès la idea general -l'amalgama de contradiccions d'una família el dia del casament del fill petit- i s'endevinen algunes espurnes de veritat, però el foc només agafa flama roent quan es prescindeix de la xarona anècdota futbolera i esclaten les emocions dels personatges. Llavors s'esdevé una certa màgia i surts del cinema envaït per un agradable -i passatger- confort.