CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

La gran belleza

***** Direcció: Paolo Sorrentino. Guió: Paolo Sorrentino i Umberto Contarello. 150 minuts. Itàlia (2013).Amb Toni Servillo, Carlo Verdone, Sabrina Ferilli, Serena Grandi i Isabella Ferrari.

Voluptuositat. Sí, voluptuositat és el concepte que millor li escau a Itàlia, al cinema italià i, per descomptat, a La gran belleza . En aquest film, Paolo Sorrentino s'ha deixat guiar totalment per la satisfacció en la sensualitat, en l'exageració de les formes i en l'art de la desmesura que caracteritza el millor del cinema italià. La gran belleza és una pel·lícula boteruda i hiperbòlica, cert, però tocada per una extravagància molt segura d'ella mateixa. En aquest film tot queda justificat perquè és una gran borratxera (estètica, narrativa...) a consciència. ¿Hi ha pixades fora de test, embarbussaments involuntaris i episodis per penedir-se? I tant! Però el discurs de l'obra no pot arribar més clar: el protagonista descobreix que haver consagrat tota la seva vida a la recerca dels grans plaers (dels més mundans i de baix to als més sofisticats i culturalment exigents) l'ha dut a un carreró sense sortida. Tant hedonisme i tanta obsessió per l'excel·lència condemnen aquest personatge a una buidor, una decadència i una desorientació que ja no es poden revertir (on són totes les vides més sensates que podia haver dut?). La gran belleza atrapa al vol, que no és fàcil, aquest moment epifànic. Sorrentino, a més, invoca en aquest film els grans mestres del cinema italià. El mal de Stendhal que patia Visconti, la deriva existencial que movia els personatges d'Antonioni i els disbarats il·luminats de Fellini estan presents en aquesta pel·lícula. Com tots ells, Sorrentino assumeix que la funció de tot cineasta, de tot artista, també és buscar la gran bellesa. A la vida i a la seva representació.