Crítica de cinema
XAVI SERRA

El gran Gatsby

** Direcció: Baz Luhrmann. Guió: Baz Luhrmann i Craig Pearce. 144 minuts. Estats Units (2013).Amb Leonardo DiCaprio, Tobey Maguire, Carey Mulligan i Joel Edgerton.

Una escena del film 'El gran Gatsby' Zoom

Segons Nick Carraway, el narrador d' El gran Gatsby , Jay Gatsby tenia "un d'aquells somriures que al llarg de la vida només trobes quatre o cinc vegades, contemplava l'univers sencer per un instant i després es concentrava en tu". En les pàgines d'una novel·la, la hipèrbole és obligada per construir la dimensió mítica del personatge. Però, en el cinema, el recurs d'introduir la cita en la veu d'un narrador al mateix temps que el personatge mira a càmera i somriu té l'efecte contrari. De tant subratllar la màgia, acaba esborrant-la.

L'estratègia del director australià Baz Luhrmann a l'hora d'adaptar la novel·la de Francis Scott Fitzgerald es mou entre el respecte religiós i la traïció meditada: d'una banda, estructura la narració a partir del monòleg intern del text original, sacralitzant el text fins al punt d'impressionar en alguna escena les paraules en pantalla; de l'altra, encamina la posada en escena cap al barroquisme i l'excés, movent la càmera per cel i terra i orquestrant un circ visual que funciona amb independència de l'acció.

Per a Luhrmann, simplement, més és més. Però el seu histrionisme arrossega els intèrprets cap a l'èmfasi o la caricatura, i deixa poc espai als matisos i la complexitat. En el cinema, barrejar l'espectacle i la intimitat no és fàcil, i no cal dir que Luhrmann no és David Lean. Al final, El gran Gatsby queda atrapat en el remolí exaltat i frenètic que feia girar les aspes de Moulin Rouge . Però si allà l'estil es corresponia amb el popurri sorollós de l'imaginari representat, aquí és una imposició arbitrària de Luhrmann i fins i tot una celebració de l'opulència i impostura que la novel·la contempla amb recel.