MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

De gira pels EUA, on el rock no és un luxe

Marco Morgione d’Elora ens explica el ‘tour’ de més de 20 concerts que han fet pels Estats Units

De gira pels EUA, on  El rock no és un luxe / ELORA Zoom

Aparadors amb vistes a l’escenari, locals on està prohibit fer versions, taxistes que et rebaixen el preu de la carrera a canvi del CD del teu grup signat, nits en motels, concerts sense proves de so, carretera, molta carretera, i una dieta saturada de greixos, colors i sabors. Són coses que vius quan tens un grup de música independent i t’embarques en una gira de 22 concerts en 28 dies pels Estats Units. Marco Morgione ho ha fet amb els Elora, però no és tan habitual; a banda d’alguns pioners de la carretera i manta com els Aina, no gaires grups catalans són tan viatgers. Com s’ho han fet els Elora?

Marco Morgione és conegut per diverses raons: va tocar el baix amb els Glissando* quan fer música independent en català encara era una raresa, va crear el projecte de música experimental The Linn Youki Project i va ser tècnic de so dels Antònia Font fins que es van separar. Ara fa de tècnic de Joan Miquel Oliver i altres artistes, regenta l’estudi de gravació Micromaltese i el segell Siete Señoritas Gritando i acaba de publicar (2015), el primer llarg d’Elora, un power trio a mig camí de Sonic Youth i My Bloody Valentine. “La música que més m’agrada ve dels Estats Units, però em feia mandra anar-hi perquè hi ha coses de la societat nord-americana que no m’agraden gens”, explica.

Però es va obsessionar amb un disc -Oshin (2012), de DIIV- que el va “projectar a Nova York”. Morgione volia gravar el disc d’Elora al mateix estudi que el grup de Brooklyn, amb músics d’allà, però el preu el va fer enrere. Buscant un segell estatunidenc que li pogués finançar la gravació va topar amb Dave Allison, de Custom Made Music, que li va fer canviar la visió de les coses. “Em va dir que no ens podia pagar la gravació, però que si volia ens organitzava una gira d’un mes, de manera que vaig decidir gravar el disc al meu estudi i fer la gira”. Nova York, Providence, Boston, Filadèlfia, Nashville, Louisville... i així fins a 22 dates per l’est i el sud dels Estats Units, una experiència única després de la qual Morgione confirma el tòpic que la música, a l’altra banda de l’Atlàntic, té un estatus molt diferent: “Hi ha una saturació molt bèstia de grups i si no ets conegut costa, però també hi ha un respecte molt gran cap al músic. Em quedo amb la sensació que allà la música sí que és cultura, mentre que aquí és un oci, un luxe -afirma-. Als Estats Units tenir un grup és com menjar truita de patates, hi ha una societat que viu per la música, però com a procés personal, com una via d’expressió, no com aquí, que es fa més per imitació”.

Els Elora -completen el grup Daniel Cano Alarcón i Daniel Setti- se’n van anar amb les mans a les butxaques, sense instruments, i allà el Marco va aconseguir dues guitarres. I la bateria la van comprar al Guitar Center, que et permet recuperar els diners si tornes l’instrument abans d’un mes. “Molts grups fan servir aquest sistema”, diu Morgione, que també confirma el tòpic que els grups americans sonen de conya. “Si sonen tan bé és perquè és molt fàcil fer gires d’aquestes i tinc la sensació que per a ells tocar en directe és molt important”. Més diferències: no existeix el lloguer de sala i s’han pogut pagar els hotels i el menjar gràcies a la venda de discos i samarretes (però no els viatges). Quan buscava segell es va reunir a Barcelona amb el responsable d’una discogràfica ianqui que li va preguntar: “Que hi ha vaga de músics, a Barcelona?” No veia música al carrer, ni als bars, ni enlloc. |