El futuro ya no es lo que era

106 MIN. Espanya (2016)

El futuro ya no es lo que era

Direcció: Pedro Barbero

Guió: Pedro Barbero

Amb: Dani Rovira, Carolina Bang, Carmen Maura, José Corbacho i Yolanda Ramos,

CRÍTICA DE CINEMA
MANU YÁÑEZ

El futuro ya no es lo que era

En una de les primeres escenes d’aquesta tragicomèdia que busca esprémer el filó popular de Dani Rovira, acompanyem el protagonista pels carrers d’Oviedo fins que es creua amb l’arxiconeguda estàtua a mida real de Woody Allen. Aleshores, la càmera abandona el personatge i s’atura sobre la figura del director de Manhattan durant uns segons. El pla, un subratllat en tota regla, es fa etern, gairebé tant com els estrepitosos silencis que la pel·lícula espera que el públic ompli amb uns riures que no arriben. No és l’única cita a l’univers d’Allen: el desastrós monòleg d’obertura de Rovira -que no passaria els dubtosos estàndards d’ El club de la comedia - ret homenatge a l’inici d’Annie Hall ; una referència a Sigmund Freud -menys vergonyosa que les cites a John Lennon- posa de manifest l’exploració psicoanalítica del traumatitzat protagonista, i el to irònic i sentimentalista de la pel·lícula busca emmirallar-se matusserament en el vessant agredolç del creador de Hannah i les seves germanes.

És probable que aquesta comèdia políticament correcta decebi fins i tot els fans acèrrims de Rovira. Sense cap xarxa narrativa -més enllà de la relació amb una mare interpretada amb elegància per Carmen Maura-, l’actor andalús es veu obligat a fer-se el graciós costi el que costi: el malson de tot comediant. Sublimant l’histrionisme, Rovira sembla perdut en l’impossible rol múltiple de pare de família neuròtic, vident de pa sucat amb oli i home conservador disposat a veure la llum del progressisme.