Esports
Oriol Rodríguez

El futbol del poble per al poble

En una era en què el futbol s’està convertint en un negoci descomunal en què el seguidor rep el tracte de consumidor, l’única esperança per als romàntics de l'esfèrica són els clubs d'accionariat popular, entitats modestes però amb un objectiu gegantí: retornar el futbol a la gent

El futbol del poble per al poble Zoom

Els seguidors de l'Enfield FC, un modest però històric club d'aquesta petita ciutat al nord de Londres, estaven fins als nassos de la desastrosa gestió dels seus directius. Els va acabar d'encendre la venda el 1999 de Southbury Road, el seu estadi de tota la vida. Llavors, sense una casa pròpia, si volien veure el seu equip s’havien de traslladar fins a la veïna Ware. Farts, l'any 2001 una part d'aquests aficionats van decidir fundar l'Enfield Town FC, un club dirigit per seguidors i per als seguidors. Una aventura que ràpidament va ser emulada arreu d'Anglaterra per molts altres aficionats descontents amb la deriva mercantilista del futbol modern controlat per organismes corruptes, oligarques russos, xeics àrabs o milionaris xinesos, de contractes demencials i estrelles cada dia més distanciades dels seguidors. Poc després la llista de clubs d'accionariat popular s’ampliava amb les experiències, entre d’altres, de l’AFC Wimbledon, el Chesham United, l’Exeter City, el Telford United o, el cas més conegut i iconogràfic, el FC United of Manchester, el club creat per seguidors del Manchester United desil·lusionats amb la pèrdua d'entitat del seu equip d’ençà que els Glazer, la multimilionària família nord-americana al capdavant de la First Allied Corporation i la Zapata Corporation i propietària dels Tampa Bay Buccaneers de la NFL, ocupés la tribuna presidencial d'Old Trafford.

UNA GRAN FAMÍLIA

“El futbol és una part molt important de la meva vida, la manera que he trobat per integrar-me a la meva comunitat”, explica Andy Walker, portaveu del FC United of Manchester. “El club és propietat nostra, dels seguidors. Amb aquesta meravellosa experiència hem demostrat que els aficionats ens podem posar al capdavant d'un projecte i gestionar-lo amb èxit”. Va ser el 14 de juliol del 2005 quan aquesta colla de diables vermells rebels va fundar el FC United of Manchester, un club que actualment disputa la National League North, el sisè esglaó en la piràmide de competicions del futbol anglès. L'Andy confessa que al principi la gran majoria els deia que no eren més que un grapat de romàntics caducs i que la seva experiència no aniria més enllà d’una temporada. “Evidentment, s'equivocaven”, deixa anar amb orgull. “Ja fa deu anys que vam fundar el FC United of Manchester. Hem recorregut un llarg camí fins aquí. Som un club modest però pròsper, amo del seu propi estadi”.


El 29 maig del 2015 s’inaugurava Broadhurst Park, un estadi amb capacitat per a 4.400 aficionats propietat del FC United of Manchester. S’hi va disputar un partit entre els locals i un rival de l'entitat del Benfica portuguès. Dissenyat pels mateixos seguidors del club, el cost del camp va ser de poc més de sis milions de lliures. D'aquests, un milió el van posar de la seva butxaca els socis del club (actualment uns 3.500) i dos van arribar a través de diverses accions i campanyes comunitàries. La resta del pressupost va ser finançat per institucions com la Football Foundation Sports England, Manchester City Council o The Manchester College. “Crec que, d’alguna manera, el FC United of Manchester ha esdevingut la veu del seguidor del futbol. A través de la nostra experiència, i la de molts altres clubs com el nostre, hem exemplificat que el futbol pot i ha de ser una experiència oberta a tothom. És el triomf de la cultura del 90/90: el 90% dels aficionats cantant durant el 90% del temps que dura un partit. Segurament no guanyarem mai una Lliga de Campions, tot i que també tenim les nostres aspiracions esportives, evidentment, però el més important és que hem format una gran família. Som una comunitat molt ben avinguda que ha demostrat que el futbol pot ser una força positiva pel canvi de paradigma social”.

EL FUTBOL DE TOTA LA VIDA

L'exemple de l'Enfield Town FC, l’AFC Wimbledon, el FC United of Manchester… ràpidament va traspassar fronteres: de Finlàndia a Israel, es van fundar clubs d'accionariat popular arreu d'Europa. A Espanya, les primeres experiències van ser les del Club de Accionariado Popular Ciudad de Murcia i la de l'entranyable UC Ceares, del popular barri homònim de Gijón. “L'Unión Club Ceares es va fundar l'any 1946, però el 2011 una greu crisi gairebé ens va fer desaparèixer”, revela el seu responsable de comunicació, Ínigo Arza. “Va ser aleshores quan va aparèixer una junta directiva liderada per un exjugador i diversos amics seus, veïns i antics socis, que proposava revitalitzar l'equip, democratitzar-lo, acostar-lo de nou al barri. Els socis van aprovar aquesta directiva per unanimitat i aquí va començar l'experiència”.


La nova junta del Ceares va iniciar aquesta segona etapa en la història del club amb dues idees molt clares: treballar desinteressadament com ho fan la gran majoria de directives del futbol regional, però també portar a la pràctica les idees utòpiques que sempre havien tingut sobre el futbol. “Nosaltres som un club de futbol de tota la vida, un club de barri, i ens sentim molt orgullosos d’aquest fet”, destaca amb entusiasme l'Íñigo. “Els aficionats són l'eix del projecte. Tot i que la directiva, formada per aficionats, regeix el dia a dia del club, les diferents assemblees de socis durant la temporada són les que marquen les línies generals a seguir, i proposen, aproven o rebutgen el que consideren oportú. El club segueix uns valors de proximitat, d'orgull de barri, de respecte a les tradicions del futbol, de participació, d'inclusió i de solidaritat, i tractem de fer bandera d’aquests principis des dels més petits fins a l’equip de Tercera Divisió”. L’Íñigo destaca que als futbolistes del primer equip el que més els crida l’atenció de la idiosincràsia del club és el gran ambient que hi ha i la proximitat amb l’afició. “Crec que entenen que això ve donat per la filosofia i la manera de funcionar del Ceares. La majoria dels nostres jugadors podrien estar cobrant més diners en altres equips, però no només segueixen aquí sinó que cada vegada participen més en la vida institucional del club”. No penseu, però, que l’accionariat popular és un refugi per a entitats modestes que batallen en categories regionals. També ha sigut la sortida endavant per a clubs amb passat llustrós en el futbol espanyol. Com la Unión Deportiva Ourense, l’entitat hereva d’aquell Club Deportivo Ourense que va arribar a jugar a Segona. O més amunt encara, l'Unionistas de Salamanca, fundat després de la desaparició de la Unión Deportiva Salamanca, o el SD Logroñés, reencarnació del mític inquilí de Las Gaunas, el Club Deportivo Logroñés.

UN SOCI, UN VOT

Per segona vegada aquella temporada, el 18 de gener del 2009 el Logroñés no es va presentar al partit que havia de jugar. La sanció per la seva absència comportava ser exclòs de la Tercera Divisió i descendir a Regional Preferent. Intentant trobar una solució a la situació, un grup d’aficionats del CD Logroñés van començar a trobar-se a la porta 0 de Las Gaunas. D'aquelles reunions en sorgiria la plataforma Puerta 0, que acabaria impulsant la fundació de la Sociedad Deportiva Logroñés. “Un club d'accionariat popular, o de socis, sobretot és un model de gestió marcat per la voluntat dels socis”, apunta el directiu de la SD Logroñés José Uriarte. “Aquest model es basa en la sostenibilitat econòmica, el respecte a la societat que l'envolta, la consideració cap a les classes més desfavorides i el compromís amb valors com l’honradesa, l’esforç, la companyonia i l’amistat. Els seguidors són, per tant, la pedra angular de la SD Logroñés”. Uns valors que comparteixen els seus amics dels Unionistas de Salamanca. “El nostre model el tenim clar d’ençà que el 2013 vam fundar el club: un soci, un vot. Des d’aleshores hem fet assemblees periòdiques en què ho hem decidit absolutament tot: directiva, himne, escut, colors, preu dels abonaments… Evidentment, tot basat en la transparència i presentant tots els comptes del club a tots els socis. Estem absolutament convençuts que és l'únic model vàlid. Les SAE (societats anònimes esportives) han sigut el flagell del futbol, i nosaltres desgraciadament ho hem viscut de prop. Negocis, tripijocs, obscurantisme, evasió de responsabilitats… El model dictatorial en què qui té els diners mana no funciona”. Principis basats en la justícia social que tots aquests clubs intenten traslladar més enllà dels terrenys de joc. “Sí, la solidaritat i l'autoorganització del poble és positiva per a l'evolució de les societats”, concedeix Rubén Conde Martínez, secretari de la Unión Deportiva Ourense. “El treball en comunitat és la millor manera de ser forts en el món del futbol i en el món en general”.

UN PASSET MÉS

Dues de les últimes aventures que s’han sumat al grup de clubs d’accionariat popular ens queden força a prop. “Hi havia un grup nombrós d’aficionats de l’Orihuela Club de Fútbol que estaven en desacord amb la política de preus i participació de l'afició fixada per la directiva”, apunta Manu Mazón, soci del Club de Fútbol Popular Orihuela Deportiva. “També hi havia aficionats que, després de la desaparició el 1996 de l’històric Orihuela Deportiva Club de Fútbol, vivien una mica desconnectats, i a l’espera de temps millors, del panorama futbolístic local. Tots vam coincidir en una idea: si volíem un altre model de futbol, l’havíem de posar en marxa nosaltres mateixos. Va ser d’aquesta manera com vam plantejar-nos fundar un nou club que recuperés el nom de l'històric Orihuela Deportiva, que fos democràtic, propietat dels socis i que seguís criteris de gestió centrats en l’àmbit esportiu”. Entre els trets de personalitat del club, Mazón remarca que els socis del CFP Orihuela Deportiva han aprovat un codi ètic per als aficionats que promou la igualtat i el respecte a totes les persones i rebutja la violència. “A més a més, creiem que el nostre club ha de ser un agent sensible i actiu davant de les problemàtiques socials. Per això ens hem proposat col·laborar amb organitzacions no lucratives de la nostra comarca com Vega Baja Acoge o l’associació de discapacitats ADIS Vega Baja”.


Més proper encara és l’exemple del FC Tarraco, nascut, com molts dels altres projectes de club d’accionariat popular, quan un grup de seguidors de l’equip de la ciutat van intuir que la possibilitat de prendre part en les decisions o col·laborar amb iniciatives pròpies de caràcter social era poc més que una quimera. “Això era i és degut al fet de funcionar com a societats anònimes esportives, és a dir, com una empresa qualsevol”, suggereix Anton Guerrero, un dels membres fundadors del FC Tarraco. “L'aficionat i el soci, que no existeix com a tal, sinó com a abonat, són relegats al paper de simples col·laboradors econòmics amb el carnet o les entrades”. Inspirats en aventures com les del FC United, l'AFC Wimbledon o el CAP Ciudad de Murcia, són conscients, però, que la seva realitat és molt diferent. “Aquests clubs poden passar dificultats, però saben que compten amb el suport de centenars o, fins i tot, milers de socis. Nosaltres, en aquest aspecte, estem a anys llum: militem a Quarta Regional, l’última categoria, i no tenim camp propi. Ens costa, però cada any fem un passet més, anem creixent horitzontalment. L'any passat, a més de l'amateur vam crear el femení, i aquesta temporada entrenem l'aleví. El que no ens falta és il·lusió. Sabem que cada pas endavant és una aposta de futur per fer arrelar el club entre la gent de Tarragona”.